Ser mare per Isabel Allèn

Ser mare per Isabel Allèn
Isabel Allèn és una de les meves escriptores favorites i *consiguio captivar-me amb "La casa dels esperits".
Ara volia compartir amb vosaltres la seva visió del que és ser mare, em sembla molt encertada i m'encantaria que el meu fill pensés el mateix del meu quan sigui adult,
que sigui conscient de tot el que faig i segurament faré per ell i que ho faig sense esperar gens, només perquè ho vull moltíssim, és sens dubte el millor que m'ha passat.
És preciós que tot el que sentis per la teva mare sigui afecte, amor, tendresa...

Per culpa de l'atzar o d'un *desliz, qualsevol dona pot convertir-se en Mare.
La naturalesa l'ha dotat a mansalva del 'instint maternal' amb la finalitat de preservar l'espècie. Si no fos per això, la qual cosa ella faria en veure a aquesta criatura minúscula i llorona seria llançar-la.
Però gràcies al 'instint maternal' la mira embadalida, la troba preciosa i es disposa a cuidar-la gratis fins que compleixi almenys 21 nassos i rentar bolquers, que acabar els estudis, triomfar en una carrera o mantenir-se prima.
És exercir la vocació sense descans, sempre amb la *cantaleta que es rentin les dents, es fiquin al llit primerenc, treguin bones notes, no fumin, i que prenguin llet.
És preocupar-se de les vacunes, la neteja de les orelles, els estudis, les paraulotes, els nuvis i les núvies, sense ofendre's quan la manen a callar o li tiren la porta en els nassos, perquè no estan en res...
És quedar-se desvetllada esperant que torni la filla de la festa i, quan arriba, fer-se la dormida per no fastiguejar.
És tremolar quan el fill aprèn a manejar, camina amb moto, s'afaita, s'enamora, presenta exàmens o li treuen les amígdales.
És plorar quan veu als fills contents i estrènyer les dents i somriure quan els veu sofrint.
És servir de mainadera, mestra, chofer, cuinera, bugadera, metge, policia, confessor i mecànic, sense cobrar sou algun.
És lliurar el seu amor i el seu temps sense esperar que l'hi agraeixin.
És a dir, que 'són coses de l'edat' quan la manen a volar.
Mare és algú que ens vol i ens cuida tots els dies de la seva vida.
El pitjor defecte que tenen les mares és que es moren abans que un abast a retribuir-los part del que han fet.
Ho deixen a un desvalgut, culpable i irremissiblement orfe.
Per sort hi ha una sola...
Perquè ningú aguantaria el dolor de perdre-la dues vegades...

Isabel Allèn

El somni de Marta

El somni de Marta
Aquesta història és la història d'una dona que era tan però tan però tan pobra que ni somnis tenia.
Ella no sabia el que era un somni propi.
Sap un sense que l'hi expliquin massa que els somnis són l'aliment de l'ànima i tan necessaris com un plat calent una vegada al dia,
un sostre més o menys fix i una mica de roba que ens cobreixi el cos.
Però aquesta dona, que es deia Marta era molt molt molt pobra.
Així que anava per la vida agarrant-se dels somnis aliens pensant que podia fer-los seus.
Va robar somnis de gent que es va descurar , es va portar de mostradors somnis que ja estaven embolicats per a regal amb targeta i tot,
va calcigar uns altres que va trobar en el seu camí i que li van semblar insulsos i va menysprear als quals van voler compartir amb ella de bona fé.
I tot això al final per res perquè no importava què anessin ni para quin, no sabia ni tan sols com usar-los.
Però un dia va passar alguna cosa sorprenent que va canviar el rumb de les coses.
Ja cansada d'anar després de somnis que no comprenia i de no trobar-los sentit, i a més,amb una frustració de novel·la,
va sortir Marta a buidar-se una mica i a caminar sense rumb.
Va caminar i va caminar i va ser tant el que va caminar que va arribar a un lloc en el qual no havia estat mai.
Va arribar al mar. Llavors va tocar la sorra i es va mullar en l'aigua i es banyo nua i es va sentir fetillada.
I de cop es dió compte que ja no se sentia pobre.
Perquè la pobresa en el cas de Martita era més aviat un estat interior, que és la més crua de totes les pobreses.
I es va omplir de ganes, de desig i de coratge i va nedar.
Va nedar fins a quedar esgotada. Es va tirar en la sorra i es va quedar dormida.
I va somiar dormida i va somiar després també desperta.
I es va comprar una caseta chiqueta a la platja i ja mai més va tenir necessitat de caminar per la vida robant somnis aliens ni demanar-los de prestat.

l'home de la borsa

l'home de la borsa.

Estava fosc endins de la borsa negra de cuir però ella no s'adonava.
Leticia estava enlluernada per les lluentors que es veien dins.
Va arribar allí totalment fascinada pels colors falsos del que va semblar ser el millor dels tresors.
L'home de la borsa, li va mostrar un a un i estratègicament els seus cabals.
Al principi va ser un petit anell de dolçors i una caixa de bombons.
Després un passeig a la llum de la lluna amb encaixos de estrellitas.
I més tard regals suculents de coses a les quals ella no podia accedir tan facilmente.
A canvi li va demanar el lliurament de tot el seu temps i pensaments.
L'exclusivitat sense distincions en tots els aspectes.
Va creure Leticia que les seves privacions valien la pena, enlluernada per l'aspecte fort i seductor de qui semblava ser la perfecta imatge
del que tota dona somiava.
No vió que queia en un parany i sense pensar-ho dues vegades es va deixar portar per la il·lusió, per un desig que es va tornar obsessió al poc temps.
Els seus dies eren per esperar un anomenat, una comanda, una trobada.
La transformació va ser gradual però notòria.
Per tots menys per a ella. I no va voler escoltar i es va tornar sorda.
Al seu món no va haver-hi més lloc, espai ni aire que no anés per a ell.
Ximple com una quinceañera sense experiència va quedar també cega.
Li van cobrir els brillants falsos la mirada.
La facilitat d'aconseguir respostes li van cobrir els sentits.
I va caure dins d'aquell sac marejada d'esperances. Necessitada i maldestre.
Els dies van passar i va començar a sentir asfíxia, l'aire endins d'aquell sac de piedritas de colors no arribava als seus pulmons i va demanar sortir però ningú parecia escoltar la seva veu afeblida.
La seva veu interna que al principi li va voler avisar del perill havia quedat ronca. Ronca de cridar en va.
Va voler obrir la borsa i prendre una mica d'aire però no va aconseguir obrir-la i va pensar.
Llavors va pensar. Feia massa calor endins i l'aire era pesat i se sentia sense forces.
Es va mirar les mans flaques de no haver menjat diversos dies i va veure que les seves ungles estaven tan llargues com a arpes.
Va començar a fer corts de poc perquè ell no s'adonés.
Va sospitar que si el seu intent de fuita era massa obvio una altra borsa més gruixuda seria a l'únic lloc al que arribaria i va actuar amb cura.
Quan el forat va ser el bastant gran com per sortir d'allí, va esperar que l'home de la borsa es quedés dormit.
Llavors va sortir però no es va donar per satisfeta.
Va cosir el sac perquè quedés sencer novament i va posar tots els brillants, els diamants i altres regals dins.
Ho va lligar llavors al coll d'aquell home amb set voltes de fil de plata, que no es pot tallar més que amb la mort,
perquè sàpiga per a tota la vida el que pesen les falses esperances.
Llavors sí va sortir per la porta principal d'aquella casa que mai havia estat seva, trista però orgullosa de si mateixa,
Jurant-se que mai més en el que li quedés de vida tornaria a riure's enfront d'algú que li digués que els cucos en realitat existeixen.

La boja del barri

La boja del barri
Al barri  quan jo era una infant havien poques personalitats que avui recordi com a interessants però havien dues que m'inquietaven en particular.
Una, era un nen amb síndrome de Down que es passejava diàriament només pel barri i ens mirava a totes les nenes amb cara de libidinoso
i es tocava la verga al mateix instant.
Una altra, era un dona coneguda per tots a la qual li atribuíem simplement el sobrenom de "la boja del barri".
La boja del barri sempre estava amb sabates vermelles de tac alt.
Però creo jo que tenia diversos parells iguals lloc que sempre estaven lluents i impecables com a nous.
A l'hivern també usava sabates vermelles de tac.
Quan plovia també.
Potser estava tan anada del que eren els principis de la naturalesa, tan més enllà del ben i del mal que ni tan sols era capáz de sentir fred.
La seva roba eren una barreja estranya de colors vívids i sempre caminava de pollera i amb mitjanes cancan de nylon esquinçades.
Hi havia una faldilla en particular que m'agradava molt, ho recordo bé.
Era una faldilla llarga amb diversos retazos com les dels dibuixos de Sarah Kay de la qual jo era fanàtica i tenia totes les figuritas i repetides.
Crec que vaig ajuntar i vaig completar uns tres àlbums i tots els meus pocs estalvis s'anaven en això.
No m'acordo què vaig fer al final amb tanta pegotina però encara avui em segueixen emocionant aquests dibuixos innocents i amorosos.
Tant com Mafalda o com la Minyona Mama de Patoruzú.
Portava el pèl regirat com si hagués sortit recentment d'una escena d'amor pasional sense passar abans per un mirall i els llavis sempre empastifats amb un rouge carmesí més ardents que el foc mateix.
Tota ella era foc. Em donava tanta por com a curiositat.
Caminava per la vida cantant i parlant sola.
No sé si amb si mateixa o amb algun ésser imaginari o varis.
I la mirada...la mirada perduda en un món al que només ella tenia accés.
Em pregunto com serien els ocells en aquell lloc i si haurien moltes papallones grogues.
"La boja" no mirava per on anava.
Era un miracle que no morís atropellada per algun *ómnibus.
Jo la mirava creuar la calçada plena de por.
Per ella mateixa i per mi mateixa.
No volia ser testimoni de tant vermell escampat enfront dels meus ulls ni que la meva font d'inspiració morís d'una forma tan humana.
M'inclinava més aviat a la idea que un ser tan particular hauria de tenir un final més romàntic; com desaparèixer o ser segrestada per extraterrestres.
De vegades la hi veia a la platja divagando, ajuntant sorra en borses.
Què la va portar a tal estat no ho sabia llavors.
Es deia que copulava amb gossos però mai la vaig veure acompanyada per aquests encantadors cuadrúpedos.
Es deia que havia estat víctima d'una violació grupal que la va deixar detinguda un un lloc sense temps.
Jo li tenia llàstima i també a mi mateixa per ser incapáz de comprendre.
Un dia, quan vaig acabar el sisè grau de l'escola primària i tornava a casa tan sól com ella em vaig omplir de coratge i la vaig mirar als ulls, li vaig somriure i li vaig dir un tímid "hola".
"La boja" se'm va quedar mirant totalment anonadada i es va apropar com per acariciar-me la cara.
Em va inundar la paüra i em vaig allunyar a passos ràpids sense atrevir-me a no escoltar els meus instints de supervivència.
Vaig poder sentir el seu decepcio i em vaig sentir covard.
Es dió la volta i va reprendre els seus passos en un temps que se'm va fer com de càmera lenta, en aquests segon que demoren segles.
Vaig voler anar després d'ella però els meus peus estaven pegats a l'asfalt i encara així vaig poder escoltar des d'on em trobava que es va ser cantant una cançó de bressol.
Llavors vaig comprendre que l'única cosa potser que pot deixar a una dona en tal estat és la pèrdua d'una mica més sagrat.
I vaig sentir que era jo la que em tornava boja. De dolor.

Diable vermell

Diable vermell
Tornava jo de treballar i estava per asseure'm a prendre alguna cosa fresc quan van copejar a la meva porta.
Tres cops secs em van sobresaltar.
Els nois estaven a la cambra armant un puzle, per fi una mica de tranquil·litat i jo ja em veia gaudint d'una mica de silenci.
Em vaig apropar a la porta i vaig mirar per l'escletxa, que la meva desconfiança no em permet a obrir la porta ni a la meva pròpia ombra.
Però no era la meva ombra la que estava de l'altre costat sinó una figura masculina d'aspecte temptador vestida de vermell.
Vaig preguntar qui era i la resposta em va sobresaltar encara més que els tres cops secs anteriors dels seus artells.
“Vinc de part del diable”, em va dir, “porto un missatge important”.
El meu primer impuls va ser agarrar als nens i tirar-me per la finestra del primer pis però la curiositat va matar al gat i jo sóc gat.
Així que vaig obrir la porta i ell va passar.
Em va mirar amb els ulls grocs i em va preguntar si podia passar.
Va passar.
- Necessito informar-li que per falta de pressupost l'infern està en fallida i ja no tindrà lloc en el mateix.
- Com que l'infern? Si jo no li fet malament a ningú, vaig preguntar *sorprendidísima.
- Això és el que vostè creu. A nosaltres ens ha arribat informació fidedigna que ha actuat en forma desconsiderada en nombroses ocasions.
- A veure si m'explica perquè no li entenc.
- Dir la veritat no sempre és ben rebut i a més se li acusa de holgazana, inconformista, feminista, esquerrana i altres llistas que en aquest moment no record. La llista és llarga.
- Encara sort que no sóc negra homosexual perquè en cas contrari directament em manaven a la merda en lloc de l'infern.
Almenys en algun lloc estaven disposats a donar-me acullo una vegada morta, vaig respondre enutjada i confirmant que les acusacions cap a la meva persona eren certes.
- Sí, però vostè sap com són aquestes coses.
Amb els diners del clergat es manté el Paradís i alguna cosa queda per al Purgatori.
Nosaltres vivim de donacions i aquest any amb el malament que està la mala situació mundial a nivell econòmic no hem tingut més remei que declarar-nos en fallida.
(Almenys era sincer. Això m'agradava)
- Suposo que tindran algun pla alternatiu per a aquests casos…, vaig consultar.
- La veritat és que no. Per això estic anant casa per casa per veure si poden ajudar amb alguna aportació,
una còmoda mensualitat que ens permeti donar-li refugi a tanta gent que està en la mateixa situació.
- I el diable no té contactes per algun costat en el Paradís?
- Ja ha copejat totes les portes possibles sense resultat. Aquesta és la nostra última opció.
- Doncs lamento decebre-ho però aquest any és impossible. Al meu marit ho van acomiadar i amb prou feines arribem a fi de mes.
- Bé miri, jo li deixo el meu nombre de cel·lular. Qualsevol cosa vostè em crida.
De tota manera des de ja li dic que com vostè m'ha caigut molt bé vaig a veure què puc fer per aconseguir-li un lloc en el purgatori,
que al paradís no entra segur. Allí van *nomás els que tenen tascó amb algun àngel o com a màxim arcàngels.
Jo la poso al tant amb prou feines sàpiga alguna cosa. O en llista d'espera.
Vostè no es preocupi que jo em faig càrrec i les despeses corren pel meu compte.
- No sap quant l'hi agraeixo. Tots tenim dret a una llar no?
- Ja ho creo. Cuidi's.
Quan es va ser vaig veure que la meva nena mirava des del passadís l'escena amb ulls espantats.
- Mamà, qui era aquest home?
- Un amic de mamà, li vaig respondre segura de la meva resposta.
- Però té cara de dolent!
- Ai, el meu amor, no et deixis porta per les aparences. Les aparences enganyen.

l'amor cec

l'amor cec.
Jo sabia molt bé el que feia quan em vaig apropar a l'escola d'entrenament de gossos per a cecs,
la qual cosa no sabia era el que anava a passar arran de tot això.
Vaig estar durant molt temps veient i reparant i sospesant i calculant els pros i els contres de ficar-me en tal aventura per al final
decidir que ja era suficient caminar per la vida com si una fórmula matemàtica m'anés a donar les respostes exactes a les meves preguntes pendents.
Així que em vaig tirar de cap i la sorpresa va ser major del que jo hagués imaginat mai.
L'entrenament exigia de molta disciplina, constància, voluntat i amor.
Però sobretot, ser capaç de tenir present a cada moment que a l'any, quan Dandi estigués llest,
jo hauria de lliurar-ho al que surti sortejat per ser el seu amo.
Em vaig enamorar d'ell al primer olfacte, el seu suau pelatge crema, el seu somriure perruna immediata, el cop segur de la seva cua i la seva forma de llepar-me la cara
sense pudor ni permís em van fer sucumbir immediatament.
A partir d'allí Dandi va ser una ombra fidel a cada pas.
Anava amb mi on fos que anés i el que anés que fes.
Era part del tracte.
 Els amants dels cuadrúpedos poden ser molt tediosos davant un pagès encantador, no importa què cara els posis quan s'apropen a acariciar
el que consideren terra de ningú o alguna cosa semblat.
L'any es va ser volant i així com va començar l'aventura havia arribat el moment de lliurar a Dandi a la seva futura propietària que havia resultat
ser una noia dona de 30 anys,
edat en la qual avui dia no està molt definit l'adjectiu adequat per una *fémina que no està ni en l'edat de l'adolescència i difícilment
hagi aconseguit la plenitud de la seva vida.
És un estadi, com dir-ho, d'entretant, alguna cosa així com un entremedio inexplicable entre els somnis de nena i les agallas de l'experiència.
En síntesi, que Camila tenia aquesta edat misteriosa en la qual cada qui veu en elles el que més li plagui.
Quan la ví apropar-se vaig sentir que estava sent testimoni de l'encarnació de l'aurora boreal,
sense el fred d'Alaska però tan inassoliblement bella
Alguna cosa en el seu somriure em va fer sentir així posat que els seus ulls estaven morts però els moviments ondulantes del seu pollera acompassant el seu cos fràgil
en apropar-se a Dandi em van deixar sense parla.
Gairebé cec fins a diria I després el seu riure de felicitat absoluta quan va acariciar a qui seria el seu escut davant el món que ella no podia veure.
I és cert que no podia veure-ho però vaig saber al poc temps que les seves mans sentien coses que els meus ulls mai arribarien a comprendre.
Aquesta primera trobada no va ser l'últim. A partir d'allí i amb l'excusa que m'havia encapritxat amb el chicho i no m'imaginava la meva vida
sense tornar-ho a veure, cosa que era per altra certa, ens comencem a veure una o dues vegades per setmana.
Dandi em rebia amb una calor que no vaig reconèixer mai en cap dels meus amics i Camila, bé, Camila és una altra història.
La calor de Camila estava en el descobrir a cada pas amb ella llocs i persones que no sabia que estaven a la meva al voltant.
Quan sortíem de passeig jo li descrivia coses en les quals mai abans havia tingut necessitat de reparar,
la cara de la gent quan llegeix el diari i com li van canviant les expressions i les línies del rostre.
Em vaig fer un expert a comprendre mirades, endevinar si el lector estava llegint alguna cosa terrible, morbós, excitant o graciós.
Em vaig convertir en un entès del cel i els seus colors, a descriure la forma dels estels, a endevinar pedres abans de trepitjar-les.
Davant la meva impossibilitat verbal de detallar el món que m'envoltava ella esclatava en riallades i es divertia escoltant-me inventar paraules
per intentar donar-li nom al que jo vaig creure fins llavors gairebé inexistent.
Em vaig adonar de cuán limitat era el meu vocabulari al moment d'intentar descriure coses òbvies per a mi,
coses que mai havia tingut necessitat d'explicar.
reia, reia amb una força capaç de fer-me sentir que l'amor s'apoderava de cadascuna de les meves cèl·lules fins a convertir-me en un ésser sense massa,
volàtil, lliure de tota voluntat.
Però el millor era anar amb ella a algun museu i doblegar-me davant la seva comanda de desfer-me de tots els meus prejudicis i recórrer escultures amb els ulls tancats,
palpant cada racó d'aquelles pedres, marbres i vidres i sentir la diferència entre un simple tros de matèria i l'art.
Experimentar la divinitat en totes les seves dimensions possibles.
Una nit em va convidar a quedar-me a dormir a la seva casa i la meva intenció era tan maldestra i tan inútil que no se'm va passar pel cap més que veure-la dormir,
lliurada als seus somnis més foscos i alhora saber què ella era capaç de somiar amb coses que jo mai veuria.
El món de la imaginació ardent, de la passió cega que no sap de permisos absurds.
Recórrer el seu rostre amb les meves mans va ser tot el que em vaig animar però ella va ser més lluny que jo quan es va despertar al frec dels meus dits maldestres.
Els seus van resultar ser suaument inesgotables i la seva fragilitat tan forta com el meu desig.
Ens demorem un segle a descobrir-nos i no vaig fer més que lliurar-me a les seves carícies, tan tendres com a roses, tan saborosa com el més dolç caramel
de la millor rebosteria no inventada.
Gens, gens igual hi havia jo sentit fins a aquest llavors.
Es va llevar la brusa amb la parsimònia de qui sap amb certesa el que fa,amb la mateixa paciència de qui descorcha un bon vi
que va estar esperant el moment adequat i es deixa respirar per fer més intens cada aroma.
Sense decoro, sense presses, sense consol ni vacil·lacions.
Dandi ens mirava de costat desinteressat totalment en el que estava esdevenint.
Ell sabia que jo estava en bones mans. I jo vaig comprendre millor que mai que a través de la ceguesa d'aquesta dona hi havia jo après a veure el món.

la ganyota

la ganyota.
Era la segona vegada aquest mes que els veïns em cridaven, alarmats pels crits, i em demanaven que fora a posar una mica de calma.
Em vaig pujar a l'acte i viatge el més ràpid que vaig poder sense imaginar que m'anava a trobar en semblant situació, no tan aviat almenys.
Rocío em va obrir la porta i tot semblava normal però era obvi que no m'esperava.
La meva alegria va durar poc; a la seva mà dreta sostenia el ganivet que *chorreaba encara aquest líquid vermell i espès que defineix la nostra existència.
Hi havia massa silenci, vaig mirar al voltant però no vaig veure més que gotes de sang en el pis.
Em vaig poder percatar que es recolzava amb dificultat i que els seus passos eren maldestres.
- Perquè camines així? - li vaig preguntar
- És que ahir vaig arribar tard - va contestar, dibuixada en la seva boca una ganyota burleta, estàtica, que em va semblar gairebé orgullosa.
En el braç esquerre tenia també diversos moretones.
Em vaig asseure en una butaca sense dir ni una paraula mentre em mirava amb aquests ulls freds i distants que em travessaven, sense fer focus en la meva persona.
Crec que el que més em va cridar l'atenció va ser que no tremolés i vaig tractar d'imaginar-me com estaria jo en el seu lloc.
No ens vam dir gens, no vaig preguntar més gens, no sé si per por d'escoltar la resposta o perquè realment no era capaç d'obrir la boca.
Hagués desitjat que passés més temps abans que arribés la policia.
Van entrar sense copejar doncs la porta havia quedat oberta i la casa es va omplir de soroll.
De seguida van emprendre amb una sèrie de preguntes que vaig poder respondre només parcialment doncs era poc el que sabia i menys el que volia saber.
Rocío seguia amb aquest gest estrany esbossat en el seu rostre i em van fer venir ganes de bufetejar-la perquè reaccionés però jo estava més petrificada que ella.
Els agents van recórrer la casa, van prendre mostres i, amb prou feines, li van llevar el ganivet de la mà.
A ella la hi van portar emmanillada i a mi a les empentes.
Record que quan ens estaven ficant dins de la camioneta que ens portaria a la comissaria em va dir mentre em guiñaba un ull,
“Déu ha mort.
Jo li vaig matar.”
A la nit, després de diversos interrogatoris i hores d'espera, em van deixar anar i em vaig anar a casa.
No vaig poder pegar un ull en tota la nit, les imagenes del que no havia vist em perseguien.
És estrany la claredat amb que un pot veure coses que mai va veure.
Estava plena de preguntes de quines hagués passat si hagués arribat abans o si Rocío hagués acceptat el lloc que li van proposar a Caracas l'any anterior.
Era inútil plantejar-se ara tot això però també inevitable.
D'alguna manera em sentia culpable.
Jo podria haver-li dit a Rocío el que sabia, perquè la meva mare s'havia anat, però ella sempre es va preocupar tant per mi que no em vaig animar.
Vaig voler creure que entre ells seria diferent, que amb el temps les coses podien canviar, que la gent aprèn.
Després d'això va estar internada durant un any en un hospital siquiátrico, incapáz de respondre per si mateixa i les meves visites, que al principi eren gairebé diàries, es van ser espaiant.
No vaig ser capáz de veure en el seu rostre aquesta ganyota indeleble, insuportable, inacabable,
que em feia reviure una vegada i una altra el mateix instant en el qual em va obrir la porta sostenint el ganivet tacat amb la sang del que havia estat el meu pare.

res que dir, gens que callar

res que dir, gens que callar


Quan era petita pensava que la veu es gastava, que arribaria un moment en el qual de tant parlar em quedaria muda, perquè la veu dura un temps, i jo estava malgastant-la amb paraules sense sentit que no deien gens important.
A sí que durant uns dies vaig decidir parlar poc, gairebé res.
Havia de pensar bé cada paraula i cada frase, no volia quedar-me sense veu abans de dir tot el que havia de dir.
I… la inspiració no arribava. Pensava molt, si, però tot es quedava dins del meu cap perquè no trobava les paraules adequades per expressar-ho.
Aproximadament vaig trigar una setmana a adonar-me que allò no tenia cap sentit, perquè la gent, en general, sol parlar molt i dir poc.
A sí que jo, cansada de tant silenci, vaig decidir tornar a malgastar les meves paraules aquesta vegada, sense por de perdre-les.
El que té de bo tot això és que vaig aprendre una cosa: a escoltar, i això pel que sembla sí era important.
Però per aquell llavors jo, que només era una nena, pensava que la vida era molt més que tot això i que només hauria d'esperar a créixer i fer-me major per trobar les respostes de totes les preguntes que em feia i que mai havia sabut respondre.
A sí que durant molt temps, vaig decidir no preocupar-me per res i esperar al fet que les coses ocorreguessin per si soles, al fet que les paraules, les de debò, sortissin per la meva boca com si res.
Però el temps va passar, va passar i va passar tant que em vaig fer major, tan major que ja era tarda per fer tot el que havia de fer i dir tot el que havia de dir.
I ara em trobo asseguda en aquest sofà, intentant respondre les mateixes preguntes que es feia aquella nena fa avui ja tants anys.
El temps ha passat tan de pressa que no m'he donat ni compte, vagi.
I ha de ser avui, justament avui, quan m'adono que aquesta vida no es pot rebobinar.

destinació o bé casualitat

destinació o bé casualitat:

Tinc una amiga que està obsessionada amb el número 32.
Ho veu pertot arreu. Si mira el rellotge són i 32, si obre un llibre és la pàgina 32, si surt al carrer i passa un autobús és el 32, les matrícules dels cotxes acaben en 32, parla amb algú que té 32 anys, falten 32 dia per anar-se a tal lloc, o 32 quilòmetres per arribar a tal un altre.
I així amb milions de coses. És com si el 32 estigués sempre amb ella.
Jo no crec que el 32 l'estigui perseguint, la qual cosa passa és que per algun motiu ella està *obcecada amb aquest nombre i ja no veu cap més.
Al llarg de la seva vida s'han creuat en el seu camí milers de nombres, però no els ha parat esment perquè ella només vol veure el 32.
Contínuament pinso en això i de vegades vull dir-li que no significa gens, simplement és un nombre com un altre qualsevol.
Encara que ella no sé perquè, creu que sempre estava present en la seva vida, i pot ser, però de la mateixa manera que poden estar l'1 el 35 o el 73.
Un dia, mentre donava voltes a l'assumpte, li vaig proposar fer un petit joc que se m'havia ocorregut: durant una setmana, jo anava a triar un nombre, que al final decidim que fos l'11, i havia d'apuntar en un paper quantes vegades m'havia trobat amb aquest nombre.
Ella havia de fer el mateix amb el 32. El que volia demostrar-li és que si una persona està sempre pensant en el mateix, al final ho acaba veient en tots els situats.
Però en realitat, no és més la presència d'aquest nombre en la seva vida, com el pot ser qualsevol un altre.
El meu experiment no va funcionar.
Durant aquesta setmana ni m'acordava del número 11, però cada vegada que veia un 32 automàticament m'acordava d'ella.
Llavors pot ser que realment tingui raó, tanta que fins i tot jo també estic sent víctima dels seus pensaments?.
No, no puc rendir-me, no vull, i em nego a creure en la destinació.
M'agraden les casualitats, els fets fortuïts que succeeixen perquè sí i sense que tenen explicació.
Per què ens obstinem a voler definir-ho tot? Amb el ben que senti viure el moment i no pensar, només actuar.
Antigament es creia que el rei tenia origen diví. “La seva destinació és ser el rei perquè així ho mana Déu”, però ningú podia afirmar amb seguretat l'existència d'un Déu, ni tan sols avui dia ho estem, encara que ho vam crear.
A sí que acceptar que el 32 està aquí d'una forma especial és com afirmar que la nostra destinació està escrita, que algú ho ha posat aquí per alguna cosa, i que ens envia senyals perquè sapiguem que encara segueix en marxa, que no ha canviat i sobretot, que no anem a poder escapar.
Però això avui dia ja no tindria cap sentit… O sí?

això ens separa

això ens separa:
Aquell dia no estava tranquil·la.
El meu rellotge marcava les 21:13 para quan em vaig decidir a sortir del portal.
Vaig fer un cop d'ull ràpid al carrer i al lluny vaig veure un taxi verd que s'apropava.
Si ho agafava abans del semàfor, podia córrer el risc que es posés en vermell i em toqués esperar.
En canvi si ho agafava uns metres després, tot seria més ràpid. Però venia tan de pressa que no vaig tenir temps ni de pensar.
Vaig aixecar la meva mà i va parar, va parar fent que el taxi que venia darrere, el teu, hagués d'interrompre el seu rumb i esperar per continuar.
Jo, que ja havia engegat la meva imaginació pensant que el meu taxi s'havia parat, i a propòsit, just en el semàfor perquè es posés en vermell i així haver d'esperar.
i que com a conseqüència d'això un altre taxi s'havia parat, un taxi amb algú dins, algú que podia ser qualsevol persona però que per a mi sempre tenia el mateix nom.
Ràpidament vaig baixar la mirada i em vaig pujar en el meu taxi.
Una altra vegada em sorprenia pensant en tu.
Una vegada dins vaig decidir seguir imaginant que l'eres, vaig imaginar que m'havies vist i li demanaves al teu taxista que ens seguís.
Volies veure'm I curiosament la destinació també ho volia perquè continuàveu darrere en tot moment.
Però mai aconseguia veure't la cara.
D'altra banda també cabia la possibilitat que no ho anessis, segurament seria així.
Però aquesta nit, a diferència de totes les altres, necessitava enganyar-me.
Molta gent viu en una pel·lícula sense voler saber-ho, es creuen el que volen creure's però en realitat només són actors manejats per ells mateixos que romanen en l'anonimat perquè els fa por ser descoberts.
Es preparen concienzudamente cada paper i si corregeixen els seus defectes i treballen bé, poden arribar a trobar el paper de les seves vides, aquest que els faci per fi deixar de fingir per convertir-se en les persones que sempre han volgut ser.
Mai vaig arribar a saber qui anava dins d'aquest taxi.
Diversos carrers després vau deixar d'estar darrere per perdre-us per Madrid.
Pensar que tal vegada estem predestinados i que fins i tot el mateix univers vol que ens trobar-nos m'ajuda a oblidar el que realment sé.
I és que necessito un motiu molt més gran que tu, o que jo, per creure'm que per moltes vegades que t'equivoquis, vas a canviar.

el meu 1er cigar

el meu 1er cigar:
Vivim en un petit poble on hi ha tot el que hi ha i no hi ha més.
Els meus pares ens van abandonar el dia que jo vaig néixer, a si que vaig haver de créixer bastant ràpid.
El meu amic josep diu que una nit el seu pare va dir que anava a comprar tabac i mai va tornar.
Des de llavors la seva mare es passa les nits en la finestra de la seva habitació esperant al fet que torni.
Al principi l'es asseia al seu costat perquè no se sentís tan sola, però a mesura que anaven passant els dies, les setmanes, i els mesos, va ser entenent que encara que la seva mare estigués a l'habitació del costat, la sentia més lluny que al seu pare, el qual ni tan sols estava a casa.
Pancho mai ha fet gens d'això.
En realitat mai parla d'ells, no tenim cap foto, i l'única cosa que sé és que no es van portar la casa perquè no els entrava en el cotxe, o això és el que diu sempre el meu germà.
Per la meva banda tot està bé, la gent s'estranya, però com es pot trobar a faltar alguna cosa que mai s'ha conegut?
El dolent dels llocs petits és que tothom es coneix i tot el que facis o el que no facis, va a ser comentat pels altres.
Encara que no els incumbeixi, encara que no sàpiguen ni la meitat, però és així.
És com una espècie de tòpic que perdurarà pels segles dels segles sense que ningú pugui fer res sobre aquest tema.
M'agrada asseure'm en els graons de la plaça i observar com la gent va d'aquí cap enllà.
Llavors, una sensació estranya recorre tot el meu cos deixant-me els pèls de gallina i l'ànim una mica enfonsat. Sempre és el mateix.
Crec que tinc por d'acabar en aquest poble quan sigui major.
No m'agrada pensar en el futur, però no puc evitar-ho.
Pancho diu que no existeix, que el millor és viure en el present perquè la vida dóna tantes voltes que els plans et canvien si més no t'ho esperes.
Llavors, para quin molestar-se a fer-los? Sé que només dues persones s'han marxat del poble, i també sé que cap dels dos ha tornat mai per aquí.
Al lluny vaig distingir la figura de Pancho, li vaig fer un gest amb la mà perquè s'apropés i es va asseure al meu costat.
Va treure un dels seus cigarrets de la butxaca i ho va encendre.
Des que tinc ús de raó no recordava al meu germà sense un cigarret a la mà, era com si s'haguessin convertit en una extensió més del seu cos.
Creïs que un dia d'aquests faràs com el pare de Tusso, t'aniràs a comprar tabac i ja no tornaràs més?li vaig dir.
El meu germà em va mirar i va obrir el seu paquet, Va treure una cigarreta i m'ho va oferir.
Jo ho vaig agafar amb por, ho vaig encendre i vaig començar a fumar.
Notava perfectament com el fum entrava per la meva boca i baixava per la gola.
Al principi tossia una mica, però a la tercera calada ja m'havia acostumat al seu sabor i fins i tot resultava agradable.
“T'agrada?”- va dir el meu germà-.
Ho vaig dubtar una mica però vaig respondre que si. Riem, doncs els dos sabíem que jo mentia, però per ventura a algú li agrada el seu primer cigarret?

en la meva terrassa

en la meva terrassa:
La petita casa estava situada a la vora del mar, amb només donar un salt estaria a la platja, però mai s'havia atrevit a baixar, es conformava amb observar com les ones anaven i venien sense parar.
Aquella tarda era una més, amb l'única diferència que no deixava de ploure.
Palmira es trobava en la terrassa de la seva casa, sostenia una tassa de te i simplement mirava la vida passar. Abans, aquella platja sempre estava plena de gent, era igual que anés dilluns, dimarts, dijous o diumenge, era rar no veure a algú.
Però des de fa algun temps i des que havia començat a ploure, semblava que tothom s'havia oblidat d'aquell lloc.
A Palmira no li agradava molt la companyia, preferia estar sola, se sentia millor.
Portava anys desitjant que ocorregués alguna cosa perquè aquella platja es convertís en el lloc tranquil i silenciós on ella sempre havia volgut estar.
I semblava que ara ho havia aconseguit.
Era estrany , pensava Palmira, desitges alguna cosa durant molt temps, i quan ho tens, ja no ho vols.
El problema era que portava tant temps estant sola i sense parlar amb ningú que ja no recordava com es feia, i tampoc li quedaven amics, ni família, no hi havia cap veí a la vista, i per descomptat, tampoc podia parlar amb desconeguts.
Ja ningú passava per allí. Mentre bevia l'últim xarrup de te, s'imaginava baixant per les escales a la platja. Constantment tenia el mateix pensament, però abans que els seus peus donessin l'últim pas, s'adonava que ja no li quedava te, i tornava a la realitat.
Tenia unes escales que portaven directament a la platja, i mai havia estat capaç de baixar-les.
L'absurda idea de baixar a parlar amb algú era alguna cosa que li obsessionava d'una manera que no arribava a entendre, més encara ara, doncs malgrat no haver-hi ningú, aquesta sensació seguia inundant els seus pensaments per molt que intentés evitar-ho.
I és que a Palmira mai se li van donar bé les paraules.
Quan era petita l'única cosa que volia era créixer, fer-se major el més ràpidament possible, perquè pensava que així deixaria de sentir-se perduda, com si tot depengués del temps i de res més.
No era feliç, però tampoc una persona desgraciada; per a això hauria d'haver perdut alguna cosa, i mai havia tingut res seu.
Va tornar a la terrassa amb més te i al lluny va albirar a una persona.
Després de tant temps algú s'havia atrevit a passar per allí Significarà alguna cosa? Potser era un senyal.
De sobte va tenir un record.
Es trobava asseguda en la seva terrassa, mirant al mar.
No plovia. Feia un sol esplèndid.
La platja estava plena, tothom semblava estar distret, esperant a algú, tots tenien alguna cosa que fer o algun lloc on anar.
La gent reia, però ningú la mirava. Tots tenien pressa. Mentrestant, Palmira romania en la seva cadira esperant.
Esperar, esperar i esperar era l'única cosa que sabia fer.
Esperar al fet que li ocorregués alguna cosa.
Alguna cosa com aquesta persona immòbil que es trobava enfront d'ella mentre sostenia un paraigua sota la pluja. Si, segur.
Aquesta és el senyal va pensar.