en la meva terrassa:
La petita casa estava situada a la vora del mar, amb només donar un salt estaria a la platja, però mai s'havia atrevit a baixar, es conformava amb observar com les ones anaven i venien sense parar.
Aquella tarda era una més, amb l'única diferència que no deixava de ploure.
Palmira es trobava en la terrassa de la seva casa, sostenia una tassa de te i simplement mirava la vida passar.
Abans, aquella platja sempre estava plena de gent, era igual que anés dilluns, dimarts, dijous o diumenge, era rar no veure a algú.
Però des de fa algun temps i des que havia començat a ploure, semblava que tothom s'havia oblidat d'aquell lloc.
A Palmira no li agradava molt la companyia, preferia estar sola, se sentia millor.
Portava anys desitjant que ocorregués alguna cosa perquè aquella platja es convertís en el lloc tranquil i silenciós on ella sempre havia volgut estar.
I semblava que ara ho havia aconseguit.
Era estrany , pensava Palmira, desitges alguna cosa durant molt temps, i quan ho tens, ja no ho vols.
El problema era que portava tant temps estant sola i sense parlar amb ningú que ja no recordava com es feia, i tampoc li quedaven amics, ni família, no hi havia cap veí a la vista, i per descomptat, tampoc podia parlar amb desconeguts.
Ja ningú passava per allí.
Mentre bevia l'últim xarrup de te, s'imaginava baixant per les escales a la platja.
Constantment tenia el mateix pensament, però abans que els seus peus donessin l'últim pas, s'adonava que ja no li quedava te,
i tornava a la realitat.
Tenia unes escales que portaven directament a la platja, i mai havia estat capaç de baixar-les.
L'absurda idea de baixar a parlar amb algú era alguna cosa que li obsessionava d'una manera que no arribava a entendre, més encara ara, doncs malgrat no haver-hi ningú, aquesta sensació seguia inundant els seus pensaments per molt que intentés evitar-ho.
I és que a Palmira mai se li van donar bé les paraules.
Quan era petita l'única cosa que volia era créixer, fer-se major el més ràpidament possible, perquè pensava que així deixaria de sentir-se perduda,
com si tot depengués del temps i de res més.
No era feliç, però tampoc una persona desgraciada; per a això hauria d'haver perdut alguna cosa, i mai havia tingut res seu.
Va tornar a la terrassa amb més te i al lluny va albirar a una persona.
Després de tant temps algú s'havia atrevit a passar per allí
Significarà alguna cosa? Potser era un senyal.
De sobte va tenir un record.
Es trobava asseguda en la seva terrassa, mirant al mar.
No plovia. Feia un sol esplèndid.
La platja estava plena, tothom semblava estar distret, esperant a algú, tots tenien alguna cosa que fer o algun lloc on anar.
La gent reia, però ningú la mirava. Tots tenien pressa.
Mentrestant, Palmira romania en la seva cadira esperant.
Esperar, esperar i esperar era l'única cosa que sabia fer.
Esperar al fet que li ocorregués alguna cosa.
Alguna cosa com aquesta persona immòbil que es trobava enfront d'ella mentre sostenia un paraigua sota la pluja.
Si, segur.
Aquesta és el senyal va pensar.
