La boja del barri
Al barri quan jo era una infant havien
poques personalitats que avui recordi com a interessants però havien
dues que m'inquietaven en particular.
Una, era un nen amb síndrome de Down que es passejava diàriament només pel barri i ens mirava a totes
les nenes amb cara de libidinoso
i es tocava la verga al mateix instant.
Una altra, era un dona coneguda per tots a la qual li atribuíem simplement el sobrenom de "la boja del barri".
La boja del barri sempre estava amb sabates vermelles de tac alt.
Però creo jo que tenia diversos parells iguals lloc que sempre estaven lluents i impecables com a nous.
A l'hivern també usava sabates vermelles de tac.
Quan plovia també.
Potser
estava tan anada del que eren els principis de la naturalesa, tan més
enllà del ben i del mal que ni tan sols era capáz de sentir fred.
La
seva roba eren una barreja estranya de colors vívids i sempre caminava
de pollera i amb mitjanes cancan de nylon esquinçades.
Hi havia una faldilla en particular que m'agradava molt, ho recordo bé.
Era
una faldilla llarga amb diversos retazos com les dels dibuixos de
Sarah Kay de la qual jo era fanàtica i tenia totes les figuritas i
repetides.
Crec que vaig ajuntar i vaig completar uns tres àlbums i tots els meus pocs estalvis s'anaven en això.
No
m'acordo què vaig fer al final amb tanta pegotina però encara avui em
segueixen emocionant aquests dibuixos innocents i amorosos.
Tant com Mafalda o com la Minyona Mama de Patoruzú.
Portava
el pèl regirat com si hagués sortit recentment d'una escena d'amor pasional sense passar abans per un mirall i els llavis sempre
empastifats amb un rouge carmesí més ardents que el foc mateix.
Tota ella era foc. Em donava tanta por com a curiositat.
Caminava per la vida cantant i parlant sola.
No sé si amb si mateixa o amb algun ésser imaginari o varis.
I la mirada...la mirada perduda en un món al que només ella tenia accés.
Em pregunto com serien els ocells en aquell lloc i si haurien moltes papallones grogues.
"La boja" no mirava per on anava.
Era un miracle que no morís atropellada per algun *ómnibus.
Jo la mirava creuar la calçada plena de por.
Per ella mateixa i per mi mateixa.
No
volia ser testimoni de tant vermell escampat enfront dels meus ulls ni
que la meva font d'inspiració morís d'una forma tan humana.
M'inclinava
més aviat a la idea que un ser tan particular hauria de tenir un final
més romàntic; com desaparèixer o ser segrestada per extraterrestres.
De vegades la hi veia a la platja divagando, ajuntant sorra en borses.
Què la va portar a tal estat no ho sabia llavors.
Es deia que copulava amb gossos però mai la vaig veure acompanyada per aquests encantadors cuadrúpedos.
Es deia que havia estat víctima d'una violació grupal que la va deixar detinguda un un lloc sense temps.
Jo li tenia llàstima i també a mi mateixa per ser incapáz de comprendre.
Un
dia, quan vaig acabar el sisè grau de l'escola primària i tornava a
casa tan sól com ella em vaig omplir de coratge i la vaig mirar als
ulls, li vaig somriure i li vaig dir un tímid "hola".
"La boja" se'm va quedar mirant totalment anonadada i es va apropar com per acariciar-me la cara.
Em va inundar la paüra i em vaig allunyar a passos ràpids sense atrevir-me a no escoltar els meus instints de supervivència.
Vaig poder sentir el seu decepcio i em vaig sentir covard.
Es dió la volta i va reprendre els seus passos en un temps que se'm va
fer com de càmera lenta, en aquests segon que demoren segles.
Vaig
voler anar després d'ella però els meus peus estaven pegats a l'asfalt i
encara així vaig poder escoltar des d'on em trobava que es va ser
cantant una cançó de bressol.
Llavors vaig comprendre que l'única cosa potser que pot deixar a una dona en tal estat és la pèrdua d'una mica més sagrat.
I vaig sentir que era jo la que em tornava boja. De dolor.