l'home de la borsa.
Estava fosc endins de la borsa negra de cuir però ella no s'adonava.
Leticia estava enlluernada per les lluentors que es veien dins.
Va arribar allí totalment fascinada pels colors falsos del que va semblar ser el millor dels tresors.
L'home de la borsa, li va mostrar un a un i estratègicament els seus cabals.
Al principi va ser un petit anell de dolçors i una caixa de bombons.
Després un passeig a la llum de la lluna amb encaixos de estrellitas.
I més tard regals suculents de coses a les quals ella no podia accedir tan facilmente.
A canvi li va demanar el lliurament de tot el seu temps i pensaments.
L'exclusivitat sense distincions en tots els aspectes.
Va
creure Leticia que les seves privacions valien la pena, enlluernada
per l'aspecte fort i seductor de qui semblava ser la perfecta imatge
del que tota dona somiava.
No vió que queia en un parany i sense pensar-ho dues vegades es va deixar
portar per la il·lusió, per un desig que es va tornar obsessió al poc
temps.
Els seus dies eren per esperar un anomenat, una comanda, una trobada.
La transformació va ser gradual però notòria.
Per tots menys per a ella. I no va voler escoltar i es va tornar sorda.
Al seu món no va haver-hi més lloc, espai ni aire que no anés per a ell.
Ximple com una quinceañera sense experiència va quedar també cega.
Li van cobrir els brillants falsos la mirada.
La facilitat d'aconseguir respostes li van cobrir els sentits.
I va caure dins d'aquell sac marejada d'esperances. Necessitada i maldestre.
Els
dies van passar i va començar a sentir asfíxia, l'aire endins d'aquell
sac de piedritas de colors no arribava als seus pulmons i va demanar
sortir però ningú parecia escoltar la seva veu afeblida.
La seva veu interna que al principi li va voler avisar del perill havia quedat ronca. Ronca de cridar en va.
Va voler obrir la borsa i prendre una mica d'aire però no va aconseguir obrir-la i va pensar.
Llavors va pensar. Feia massa calor endins i l'aire era pesat i se sentia sense forces.
Es va mirar les mans flaques de no haver menjat diversos dies i va veure que les seves ungles estaven tan llargues com a arpes.
Va començar a fer corts de poc perquè ell no s'adonés.
Va
sospitar que si el seu intent de fuita era massa obvio una altra borsa
més gruixuda seria a l'únic lloc al que arribaria i va actuar amb cura.
Quan el forat va ser el bastant gran com per sortir d'allí, va esperar que l'home de la borsa es quedés dormit.
Llavors va sortir però no es va donar per satisfeta.
Va cosir el sac perquè quedés sencer novament i va posar tots els brillants, els diamants i altres regals dins.
Ho va lligar llavors al coll d'aquell home amb set voltes de fil de plata, que no es pot tallar més que amb la mort,
perquè sàpiga per a tota la vida el que pesen les falses esperances.
Llavors sí va sortir per la porta principal d'aquella casa que mai havia estat seva, trista però orgullosa de si mateixa,
Jurant-se
que mai més en el que li quedés de vida tornaria a riure's enfront
d'algú que li digués que els cucos en realitat existeixen.
