El somni de Marta
Aquesta història és la història d'una dona que era tan però tan però tan pobra que ni somnis tenia.
Ella no sabia el que era un somni propi.
Sap un sense que l'hi expliquin massa que els somnis són l'aliment de l'ànima i tan necessaris com un plat calent una vegada al dia,
un sostre més o menys fix i una mica de roba que ens cobreixi el cos.
Però aquesta dona, que es deia Marta era molt molt molt pobra.
Així que anava per la vida agarrant-se dels somnis aliens pensant que podia fer-los seus.
Va robar somnis de gent que es va descurar , es va portar de mostradors somnis que ja estaven embolicats per a regal amb targeta i tot,
va calcigar uns altres que va trobar en el seu camí i que li van semblar insulsos i va menysprear als quals van voler compartir amb ella de bona fé.
I tot això al final per res perquè no importava què anessin ni para quin, no sabia ni tan sols com usar-los.
Però un dia va passar alguna cosa sorprenent que va canviar el rumb de les coses.
Ja cansada d'anar després de somnis que no comprenia i de no trobar-los sentit, i a més,amb una frustració de novel·la,
va sortir Marta a buidar-se una mica i a caminar sense rumb.
Va caminar i va caminar i va ser tant el que va caminar que va arribar a un lloc en el qual no havia estat mai.
Va arribar al mar. Llavors va tocar la sorra i es va mullar en l'aigua i es banyo nua i es va sentir fetillada.
I de cop es dió compte que ja no se sentia pobre.
Perquè la pobresa en el cas de Martita era més aviat un estat interior, que és la més crua de totes les pobreses.
I es va omplir de ganes, de desig i de coratge i va nedar.
Va nedar fins a quedar esgotada. Es va tirar en la sorra i es va quedar dormida.
I va somiar dormida i va somiar després també desperta.
I es va comprar una caseta chiqueta a la platja i ja mai més va tenir necessitat de caminar per la vida robant somnis aliens ni demanar-los de prestat.
Aquesta història és la història d'una dona que era tan però tan però tan pobra que ni somnis tenia.
Ella no sabia el que era un somni propi.
Sap un sense que l'hi expliquin massa que els somnis són l'aliment de l'ànima i tan necessaris com un plat calent una vegada al dia,
un sostre més o menys fix i una mica de roba que ens cobreixi el cos.
Però aquesta dona, que es deia Marta era molt molt molt pobra.
Així que anava per la vida agarrant-se dels somnis aliens pensant que podia fer-los seus.
Va robar somnis de gent que es va descurar , es va portar de mostradors somnis que ja estaven embolicats per a regal amb targeta i tot,
va calcigar uns altres que va trobar en el seu camí i que li van semblar insulsos i va menysprear als quals van voler compartir amb ella de bona fé.
I tot això al final per res perquè no importava què anessin ni para quin, no sabia ni tan sols com usar-los.
Però un dia va passar alguna cosa sorprenent que va canviar el rumb de les coses.
Ja cansada d'anar després de somnis que no comprenia i de no trobar-los sentit, i a més,amb una frustració de novel·la,
va sortir Marta a buidar-se una mica i a caminar sense rumb.
Va caminar i va caminar i va ser tant el que va caminar que va arribar a un lloc en el qual no havia estat mai.
Va arribar al mar. Llavors va tocar la sorra i es va mullar en l'aigua i es banyo nua i es va sentir fetillada.
I de cop es dió compte que ja no se sentia pobre.
Perquè la pobresa en el cas de Martita era més aviat un estat interior, que és la més crua de totes les pobreses.
I es va omplir de ganes, de desig i de coratge i va nedar.
Va nedar fins a quedar esgotada. Es va tirar en la sorra i es va quedar dormida.
I va somiar dormida i va somiar després també desperta.
I es va comprar una caseta chiqueta a la platja i ja mai més va tenir necessitat de caminar per la vida robant somnis aliens ni demanar-los de prestat.
