l'home de la borsa

l'home de la borsa.

Estava fosc endins de la borsa negra de cuir però ella no s'adonava.
Leticia estava enlluernada per les lluentors que es veien dins.
Va arribar allí totalment fascinada pels colors falsos del que va semblar ser el millor dels tresors.
L'home de la borsa, li va mostrar un a un i estratègicament els seus cabals.
Al principi va ser un petit anell de dolçors i una caixa de bombons.
Després un passeig a la llum de la lluna amb encaixos de estrellitas.
I més tard regals suculents de coses a les quals ella no podia accedir tan facilmente.
A canvi li va demanar el lliurament de tot el seu temps i pensaments.
L'exclusivitat sense distincions en tots els aspectes.
Va creure Leticia que les seves privacions valien la pena, enlluernada per l'aspecte fort i seductor de qui semblava ser la perfecta imatge
del que tota dona somiava.
No vió que queia en un parany i sense pensar-ho dues vegades es va deixar portar per la il·lusió, per un desig que es va tornar obsessió al poc temps.
Els seus dies eren per esperar un anomenat, una comanda, una trobada.
La transformació va ser gradual però notòria.
Per tots menys per a ella. I no va voler escoltar i es va tornar sorda.
Al seu món no va haver-hi més lloc, espai ni aire que no anés per a ell.
Ximple com una quinceañera sense experiència va quedar també cega.
Li van cobrir els brillants falsos la mirada.
La facilitat d'aconseguir respostes li van cobrir els sentits.
I va caure dins d'aquell sac marejada d'esperances. Necessitada i maldestre.
Els dies van passar i va començar a sentir asfíxia, l'aire endins d'aquell sac de piedritas de colors no arribava als seus pulmons i va demanar sortir però ningú parecia escoltar la seva veu afeblida.
La seva veu interna que al principi li va voler avisar del perill havia quedat ronca. Ronca de cridar en va.
Va voler obrir la borsa i prendre una mica d'aire però no va aconseguir obrir-la i va pensar.
Llavors va pensar. Feia massa calor endins i l'aire era pesat i se sentia sense forces.
Es va mirar les mans flaques de no haver menjat diversos dies i va veure que les seves ungles estaven tan llargues com a arpes.
Va començar a fer corts de poc perquè ell no s'adonés.
Va sospitar que si el seu intent de fuita era massa obvio una altra borsa més gruixuda seria a l'únic lloc al que arribaria i va actuar amb cura.
Quan el forat va ser el bastant gran com per sortir d'allí, va esperar que l'home de la borsa es quedés dormit.
Llavors va sortir però no es va donar per satisfeta.
Va cosir el sac perquè quedés sencer novament i va posar tots els brillants, els diamants i altres regals dins.
Ho va lligar llavors al coll d'aquell home amb set voltes de fil de plata, que no es pot tallar més que amb la mort,
perquè sàpiga per a tota la vida el que pesen les falses esperances.
Llavors sí va sortir per la porta principal d'aquella casa que mai havia estat seva, trista però orgullosa de si mateixa,
Jurant-se que mai més en el que li quedés de vida tornaria a riure's enfront d'algú que li digués que els cucos en realitat existeixen.

La boja del barri

La boja del barri
Al barri  quan jo era una infant havien poques personalitats que avui recordi com a interessants però havien dues que m'inquietaven en particular.
Una, era un nen amb síndrome de Down que es passejava diàriament només pel barri i ens mirava a totes les nenes amb cara de libidinoso
i es tocava la verga al mateix instant.
Una altra, era un dona coneguda per tots a la qual li atribuíem simplement el sobrenom de "la boja del barri".
La boja del barri sempre estava amb sabates vermelles de tac alt.
Però creo jo que tenia diversos parells iguals lloc que sempre estaven lluents i impecables com a nous.
A l'hivern també usava sabates vermelles de tac.
Quan plovia també.
Potser estava tan anada del que eren els principis de la naturalesa, tan més enllà del ben i del mal que ni tan sols era capáz de sentir fred.
La seva roba eren una barreja estranya de colors vívids i sempre caminava de pollera i amb mitjanes cancan de nylon esquinçades.
Hi havia una faldilla en particular que m'agradava molt, ho recordo bé.
Era una faldilla llarga amb diversos retazos com les dels dibuixos de Sarah Kay de la qual jo era fanàtica i tenia totes les figuritas i repetides.
Crec que vaig ajuntar i vaig completar uns tres àlbums i tots els meus pocs estalvis s'anaven en això.
No m'acordo què vaig fer al final amb tanta pegotina però encara avui em segueixen emocionant aquests dibuixos innocents i amorosos.
Tant com Mafalda o com la Minyona Mama de Patoruzú.
Portava el pèl regirat com si hagués sortit recentment d'una escena d'amor pasional sense passar abans per un mirall i els llavis sempre empastifats amb un rouge carmesí més ardents que el foc mateix.
Tota ella era foc. Em donava tanta por com a curiositat.
Caminava per la vida cantant i parlant sola.
No sé si amb si mateixa o amb algun ésser imaginari o varis.
I la mirada...la mirada perduda en un món al que només ella tenia accés.
Em pregunto com serien els ocells en aquell lloc i si haurien moltes papallones grogues.
"La boja" no mirava per on anava.
Era un miracle que no morís atropellada per algun *ómnibus.
Jo la mirava creuar la calçada plena de por.
Per ella mateixa i per mi mateixa.
No volia ser testimoni de tant vermell escampat enfront dels meus ulls ni que la meva font d'inspiració morís d'una forma tan humana.
M'inclinava més aviat a la idea que un ser tan particular hauria de tenir un final més romàntic; com desaparèixer o ser segrestada per extraterrestres.
De vegades la hi veia a la platja divagando, ajuntant sorra en borses.
Què la va portar a tal estat no ho sabia llavors.
Es deia que copulava amb gossos però mai la vaig veure acompanyada per aquests encantadors cuadrúpedos.
Es deia que havia estat víctima d'una violació grupal que la va deixar detinguda un un lloc sense temps.
Jo li tenia llàstima i també a mi mateixa per ser incapáz de comprendre.
Un dia, quan vaig acabar el sisè grau de l'escola primària i tornava a casa tan sól com ella em vaig omplir de coratge i la vaig mirar als ulls, li vaig somriure i li vaig dir un tímid "hola".
"La boja" se'm va quedar mirant totalment anonadada i es va apropar com per acariciar-me la cara.
Em va inundar la paüra i em vaig allunyar a passos ràpids sense atrevir-me a no escoltar els meus instints de supervivència.
Vaig poder sentir el seu decepcio i em vaig sentir covard.
Es dió la volta i va reprendre els seus passos en un temps que se'm va fer com de càmera lenta, en aquests segon que demoren segles.
Vaig voler anar després d'ella però els meus peus estaven pegats a l'asfalt i encara així vaig poder escoltar des d'on em trobava que es va ser cantant una cançó de bressol.
Llavors vaig comprendre que l'única cosa potser que pot deixar a una dona en tal estat és la pèrdua d'una mica més sagrat.
I vaig sentir que era jo la que em tornava boja. De dolor.

l'amor cec

l'amor cec.
Jo sabia molt bé el que feia quan em vaig apropar a l'escola d'entrenament de gossos per a cecs,
la qual cosa no sabia era el que anava a passar arran de tot això.
Vaig estar durant molt temps veient i reparant i sospesant i calculant els pros i els contres de ficar-me en tal aventura per al final
decidir que ja era suficient caminar per la vida com si una fórmula matemàtica m'anés a donar les respostes exactes a les meves preguntes pendents.
Així que em vaig tirar de cap i la sorpresa va ser major del que jo hagués imaginat mai.
L'entrenament exigia de molta disciplina, constància, voluntat i amor.
Però sobretot, ser capaç de tenir present a cada moment que a l'any, quan Dandi estigués llest,
jo hauria de lliurar-ho al que surti sortejat per ser el seu amo.
Em vaig enamorar d'ell al primer olfacte, el seu suau pelatge crema, el seu somriure perruna immediata, el cop segur de la seva cua i la seva forma de llepar-me la cara
sense pudor ni permís em van fer sucumbir immediatament.
A partir d'allí Dandi va ser una ombra fidel a cada pas.
Anava amb mi on fos que anés i el que anés que fes.
Era part del tracte.
 Els amants dels cuadrúpedos poden ser molt tediosos davant un pagès encantador, no importa què cara els posis quan s'apropen a acariciar
el que consideren terra de ningú o alguna cosa semblat.
L'any es va ser volant i així com va començar l'aventura havia arribat el moment de lliurar a Dandi a la seva futura propietària que havia resultat
ser una noia dona de 30 anys,
edat en la qual avui dia no està molt definit l'adjectiu adequat per una *fémina que no està ni en l'edat de l'adolescència i difícilment
hagi aconseguit la plenitud de la seva vida.
És un estadi, com dir-ho, d'entretant, alguna cosa així com un entremedio inexplicable entre els somnis de nena i les agallas de l'experiència.
En síntesi, que Camila tenia aquesta edat misteriosa en la qual cada qui veu en elles el que més li plagui.
Quan la ví apropar-se vaig sentir que estava sent testimoni de l'encarnació de l'aurora boreal,
sense el fred d'Alaska però tan inassoliblement bella
Alguna cosa en el seu somriure em va fer sentir així posat que els seus ulls estaven morts però els moviments ondulantes del seu pollera acompassant el seu cos fràgil
en apropar-se a Dandi em van deixar sense parla.
Gairebé cec fins a diria I després el seu riure de felicitat absoluta quan va acariciar a qui seria el seu escut davant el món que ella no podia veure.
I és cert que no podia veure-ho però vaig saber al poc temps que les seves mans sentien coses que els meus ulls mai arribarien a comprendre.
Aquesta primera trobada no va ser l'últim. A partir d'allí i amb l'excusa que m'havia encapritxat amb el chicho i no m'imaginava la meva vida
sense tornar-ho a veure, cosa que era per altra certa, ens comencem a veure una o dues vegades per setmana.
Dandi em rebia amb una calor que no vaig reconèixer mai en cap dels meus amics i Camila, bé, Camila és una altra història.
La calor de Camila estava en el descobrir a cada pas amb ella llocs i persones que no sabia que estaven a la meva al voltant.
Quan sortíem de passeig jo li descrivia coses en les quals mai abans havia tingut necessitat de reparar,
la cara de la gent quan llegeix el diari i com li van canviant les expressions i les línies del rostre.
Em vaig fer un expert a comprendre mirades, endevinar si el lector estava llegint alguna cosa terrible, morbós, excitant o graciós.
Em vaig convertir en un entès del cel i els seus colors, a descriure la forma dels estels, a endevinar pedres abans de trepitjar-les.
Davant la meva impossibilitat verbal de detallar el món que m'envoltava ella esclatava en riallades i es divertia escoltant-me inventar paraules
per intentar donar-li nom al que jo vaig creure fins llavors gairebé inexistent.
Em vaig adonar de cuán limitat era el meu vocabulari al moment d'intentar descriure coses òbvies per a mi,
coses que mai havia tingut necessitat d'explicar.
reia, reia amb una força capaç de fer-me sentir que l'amor s'apoderava de cadascuna de les meves cèl·lules fins a convertir-me en un ésser sense massa,
volàtil, lliure de tota voluntat.
Però el millor era anar amb ella a algun museu i doblegar-me davant la seva comanda de desfer-me de tots els meus prejudicis i recórrer escultures amb els ulls tancats,
palpant cada racó d'aquelles pedres, marbres i vidres i sentir la diferència entre un simple tros de matèria i l'art.
Experimentar la divinitat en totes les seves dimensions possibles.
Una nit em va convidar a quedar-me a dormir a la seva casa i la meva intenció era tan maldestra i tan inútil que no se'm va passar pel cap més que veure-la dormir,
lliurada als seus somnis més foscos i alhora saber què ella era capaç de somiar amb coses que jo mai veuria.
El món de la imaginació ardent, de la passió cega que no sap de permisos absurds.
Recórrer el seu rostre amb les meves mans va ser tot el que em vaig animar però ella va ser més lluny que jo quan es va despertar al frec dels meus dits maldestres.
Els seus van resultar ser suaument inesgotables i la seva fragilitat tan forta com el meu desig.
Ens demorem un segle a descobrir-nos i no vaig fer més que lliurar-me a les seves carícies, tan tendres com a roses, tan saborosa com el més dolç caramel
de la millor rebosteria no inventada.
Gens, gens igual hi havia jo sentit fins a aquest llavors.
Es va llevar la brusa amb la parsimònia de qui sap amb certesa el que fa,amb la mateixa paciència de qui descorcha un bon vi
que va estar esperant el moment adequat i es deixa respirar per fer més intens cada aroma.
Sense decoro, sense presses, sense consol ni vacil·lacions.
Dandi ens mirava de costat desinteressat totalment en el que estava esdevenint.
Ell sabia que jo estava en bones mans. I jo vaig comprendre millor que mai que a través de la ceguesa d'aquesta dona hi havia jo après a veure el món.

res que dir, gens que callar

res que dir, gens que callar


Quan era petita pensava que la veu es gastava, que arribaria un moment en el qual de tant parlar em quedaria muda, perquè la veu dura un temps, i jo estava malgastant-la amb paraules sense sentit que no deien gens important.
A sí que durant uns dies vaig decidir parlar poc, gairebé res.
Havia de pensar bé cada paraula i cada frase, no volia quedar-me sense veu abans de dir tot el que havia de dir.
I… la inspiració no arribava. Pensava molt, si, però tot es quedava dins del meu cap perquè no trobava les paraules adequades per expressar-ho.
Aproximadament vaig trigar una setmana a adonar-me que allò no tenia cap sentit, perquè la gent, en general, sol parlar molt i dir poc.
A sí que jo, cansada de tant silenci, vaig decidir tornar a malgastar les meves paraules aquesta vegada, sense por de perdre-les.
El que té de bo tot això és que vaig aprendre una cosa: a escoltar, i això pel que sembla sí era important.
Però per aquell llavors jo, que només era una nena, pensava que la vida era molt més que tot això i que només hauria d'esperar a créixer i fer-me major per trobar les respostes de totes les preguntes que em feia i que mai havia sabut respondre.
A sí que durant molt temps, vaig decidir no preocupar-me per res i esperar al fet que les coses ocorreguessin per si soles, al fet que les paraules, les de debò, sortissin per la meva boca com si res.
Però el temps va passar, va passar i va passar tant que em vaig fer major, tan major que ja era tarda per fer tot el que havia de fer i dir tot el que havia de dir.
I ara em trobo asseguda en aquest sofà, intentant respondre les mateixes preguntes que es feia aquella nena fa avui ja tants anys.
El temps ha passat tan de pressa que no m'he donat ni compte, vagi.
I ha de ser avui, justament avui, quan m'adono que aquesta vida no es pot rebobinar.

destinació o bé casualitat

destinació o bé casualitat:

Tinc una amiga que està obsessionada amb el número 32.
Ho veu pertot arreu. Si mira el rellotge són i 32, si obre un llibre és la pàgina 32, si surt al carrer i passa un autobús és el 32, les matrícules dels cotxes acaben en 32, parla amb algú que té 32 anys, falten 32 dia per anar-se a tal lloc, o 32 quilòmetres per arribar a tal un altre.
I així amb milions de coses. És com si el 32 estigués sempre amb ella.
Jo no crec que el 32 l'estigui perseguint, la qual cosa passa és que per algun motiu ella està *obcecada amb aquest nombre i ja no veu cap més.
Al llarg de la seva vida s'han creuat en el seu camí milers de nombres, però no els ha parat esment perquè ella només vol veure el 32.
Contínuament pinso en això i de vegades vull dir-li que no significa gens, simplement és un nombre com un altre qualsevol.
Encara que ella no sé perquè, creu que sempre estava present en la seva vida, i pot ser, però de la mateixa manera que poden estar l'1 el 35 o el 73.
Un dia, mentre donava voltes a l'assumpte, li vaig proposar fer un petit joc que se m'havia ocorregut: durant una setmana, jo anava a triar un nombre, que al final decidim que fos l'11, i havia d'apuntar en un paper quantes vegades m'havia trobat amb aquest nombre.
Ella havia de fer el mateix amb el 32. El que volia demostrar-li és que si una persona està sempre pensant en el mateix, al final ho acaba veient en tots els situats.
Però en realitat, no és més la presència d'aquest nombre en la seva vida, com el pot ser qualsevol un altre.
El meu experiment no va funcionar.
Durant aquesta setmana ni m'acordava del número 11, però cada vegada que veia un 32 automàticament m'acordava d'ella.
Llavors pot ser que realment tingui raó, tanta que fins i tot jo també estic sent víctima dels seus pensaments?.
No, no puc rendir-me, no vull, i em nego a creure en la destinació.
M'agraden les casualitats, els fets fortuïts que succeeixen perquè sí i sense que tenen explicació.
Per què ens obstinem a voler definir-ho tot? Amb el ben que senti viure el moment i no pensar, només actuar.
Antigament es creia que el rei tenia origen diví. “La seva destinació és ser el rei perquè així ho mana Déu”, però ningú podia afirmar amb seguretat l'existència d'un Déu, ni tan sols avui dia ho estem, encara que ho vam crear.
A sí que acceptar que el 32 està aquí d'una forma especial és com afirmar que la nostra destinació està escrita, que algú ho ha posat aquí per alguna cosa, i que ens envia senyals perquè sapiguem que encara segueix en marxa, que no ha canviat i sobretot, que no anem a poder escapar.
Però això avui dia ja no tindria cap sentit… O sí?

el meu 1er cigar

el meu 1er cigar:
Vivim en un petit poble on hi ha tot el que hi ha i no hi ha més.
Els meus pares ens van abandonar el dia que jo vaig néixer, a si que vaig haver de créixer bastant ràpid.
El meu amic josep diu que una nit el seu pare va dir que anava a comprar tabac i mai va tornar.
Des de llavors la seva mare es passa les nits en la finestra de la seva habitació esperant al fet que torni.
Al principi l'es asseia al seu costat perquè no se sentís tan sola, però a mesura que anaven passant els dies, les setmanes, i els mesos, va ser entenent que encara que la seva mare estigués a l'habitació del costat, la sentia més lluny que al seu pare, el qual ni tan sols estava a casa.
Pancho mai ha fet gens d'això.
En realitat mai parla d'ells, no tenim cap foto, i l'única cosa que sé és que no es van portar la casa perquè no els entrava en el cotxe, o això és el que diu sempre el meu germà.
Per la meva banda tot està bé, la gent s'estranya, però com es pot trobar a faltar alguna cosa que mai s'ha conegut?
El dolent dels llocs petits és que tothom es coneix i tot el que facis o el que no facis, va a ser comentat pels altres.
Encara que no els incumbeixi, encara que no sàpiguen ni la meitat, però és així.
És com una espècie de tòpic que perdurarà pels segles dels segles sense que ningú pugui fer res sobre aquest tema.
M'agrada asseure'm en els graons de la plaça i observar com la gent va d'aquí cap enllà.
Llavors, una sensació estranya recorre tot el meu cos deixant-me els pèls de gallina i l'ànim una mica enfonsat. Sempre és el mateix.
Crec que tinc por d'acabar en aquest poble quan sigui major.
No m'agrada pensar en el futur, però no puc evitar-ho.
Pancho diu que no existeix, que el millor és viure en el present perquè la vida dóna tantes voltes que els plans et canvien si més no t'ho esperes.
Llavors, para quin molestar-se a fer-los? Sé que només dues persones s'han marxat del poble, i també sé que cap dels dos ha tornat mai per aquí.
Al lluny vaig distingir la figura de Pancho, li vaig fer un gest amb la mà perquè s'apropés i es va asseure al meu costat.
Va treure un dels seus cigarrets de la butxaca i ho va encendre.
Des que tinc ús de raó no recordava al meu germà sense un cigarret a la mà, era com si s'haguessin convertit en una extensió més del seu cos.
Creïs que un dia d'aquests faràs com el pare de Tusso, t'aniràs a comprar tabac i ja no tornaràs més?li vaig dir.
El meu germà em va mirar i va obrir el seu paquet, Va treure una cigarreta i m'ho va oferir.
Jo ho vaig agafar amb por, ho vaig encendre i vaig començar a fumar.
Notava perfectament com el fum entrava per la meva boca i baixava per la gola.
Al principi tossia una mica, però a la tercera calada ja m'havia acostumat al seu sabor i fins i tot resultava agradable.
“T'agrada?”- va dir el meu germà-.
Ho vaig dubtar una mica però vaig respondre que si. Riem, doncs els dos sabíem que jo mentia, però per ventura a algú li agrada el seu primer cigarret?

Això és un venedor

Això és un venedor i no els del Corte Anglès
Joan no tenia problemes, era molt feliç.
Un dia va començar a patir mals de cap, lleugers al principi, però que van anar augmentant fins arribar a ser insuportables. ..

Quan el seu treball i la seva vida van començar a ser afectats per aquest problema, Joan es va decidir a anar al metge.

L'especialista el va examinar, va realitzar radiografies,
mostres de sang, d'excrements, d'orina, i per fi li va dir:
Li tinc una notícia bona i una dolenta.
La bona és que puc curar-li els seus mals de cap.
La dolenta és que per fer-ho hauré de castrar ...
Vostè pateix una rara situació en què els seus testicles oprimeixen la base de la seva columna vertebral i això li causa dolors de cap.

L'única manera de posar-hi remei és extirpar els seus testicles ...
Joan va quedar deprimit, però els seus migranyes empitjoraven. Desesperat va decidir sotmetre a l'operació.
En sortir de l'hospital, el mal de cap havia desaparegut per complet, però se sentia abatut i desanimat, com si li faltés una part de si mateix (era obvi).
El que necessito és un vestit nou-es va dir
Així que va entrar en la primera botiga i va demanar un vestit.
El venedor el va observar per un moment i va dir:
Molt bé, talla 44.
¡Exacte! Com ho va saber?.
És el meu treball-va reposar el venedor-.
Joan es va provar el vestit, que li va quedar perfectament.
Mentre s'observava al mirall, el venedor li va dir:
¿Què li sembla una camisa nova?
Joan va respondre: doncs, per què no?
Vegem, ha de ser un 34 de mànigues i setze de coll.
Com ho va saber?
És el meu treball-va repetir el venedor.
Joan es va posar la camisa i mentre es veia en el mirall, el venedor li va dir:
¿Uns sabates noves?
Per descomptat-va dir-.
El venedor va donar un cop d'ull als peus de Joan.
Ut porta un 42.
¡Exacte! Com ho va saber?
És la meva feina sr - va respondre el venedor-
Mentre Joan admirava les seves sabates noves, el venedor li va preguntar:
¿Què li sembla si es porta també uns calçotets nous?
Joan per un segon va pensar en l'operació que acabava de patir, i va dir:
Bona idea!
Ha de ser calçotet de talla 36-va dir el venedor
Joan va riure a riallades:
No, s'equivoca. He fet servir talla 34 des dels divuit anys.
El venedor va negar amb el cap:

No és possible que vostè faci servir la 34, el calçotets estaria massa atapeït, li pressionaria els ous contra la base de la columna i tindria tot el dia un gran mal de cap ......