res que dir, gens que callar
Quan era petita pensava que la
veu es gastava, que arribaria un moment en el qual de tant parlar em
quedaria muda, perquè la veu dura un temps, i jo estava malgastant-la
amb paraules sense sentit que no deien gens important.
A sí que durant uns dies vaig decidir parlar poc, gairebé res.
Havia de pensar bé cada paraula i cada frase, no volia quedar-me sense veu abans de dir tot el que havia de dir.
I…
la inspiració no arribava. Pensava molt, si, però tot es quedava dins
del meu cap perquè no trobava les paraules adequades per expressar-ho.
Aproximadament
vaig trigar una setmana a adonar-me que allò no tenia cap sentit,
perquè la gent, en general, sol parlar molt i dir poc.
A sí que jo,
cansada de tant silenci, vaig decidir tornar a malgastar les meves
paraules aquesta vegada, sense por de perdre-les.
El que té de bo tot això és que vaig aprendre una cosa: a escoltar, i això pel que sembla sí era important.
Però
per aquell llavors jo, que només era una nena, pensava que la vida era
molt més que tot això i que només hauria d'esperar a créixer i fer-me
major per trobar les respostes de totes les preguntes que em feia i que
mai havia sabut respondre.
A sí que durant molt temps, vaig decidir
no preocupar-me per res i esperar al fet que les coses ocorreguessin per
si soles, al fet que les paraules, les de debò, sortissin per la meva
boca com si res.
Però el temps va passar, va passar i va passar tant
que em vaig fer major, tan major que ja era tarda per fer tot el que
havia de fer i dir tot el que havia de dir.
I ara em trobo asseguda
en aquest sofà, intentant respondre les mateixes preguntes que es feia
aquella nena fa avui ja tants anys.
El temps ha passat tan de pressa que no m'he donat ni compte, vagi.
I ha de ser avui, justament avui, quan m'adono que aquesta vida no es pot rebobinar.
divendres 11 de maig de 2012
dimecres 11 d’abril de 2012
destinació o bé casualitat
destinació o bé casualitat:
Tinc una amiga que està obsessionada amb el número 32.
Ho veu pertot arreu. Si mira el rellotge són i 32, si obre un llibre és la pàgina 32, si surt al carrer i passa un autobús és el 32, les matrícules dels cotxes acaben en 32, parla amb algú que té 32 anys, falten 32 dia per anar-se a tal lloc, o 32 quilòmetres per arribar a tal un altre.
I així amb milions de coses. És com si el 32 estigués sempre amb ella.
Jo no crec que el 32 l'estigui perseguint, la qual cosa passa és que per algun motiu ella està *obcecada amb aquest nombre i ja no veu cap més.
Al llarg de la seva vida s'han creuat en el seu camí milers de nombres, però no els ha parat esment perquè ella només vol veure el 32.
Contínuament pinso en això i de vegades vull dir-li que no significa gens, simplement és un nombre com un altre qualsevol.
Encara que ella no sé perquè, creu que sempre estava present en la seva vida, i pot ser, però de la mateixa manera que poden estar l'1 el 35 o el 73.
Un dia, mentre donava voltes a l'assumpte, li vaig proposar fer un petit joc que se m'havia ocorregut: durant una setmana, jo anava a triar un nombre, que al final decidim que fos l'11, i havia d'apuntar en un paper quantes vegades m'havia trobat amb aquest nombre.
Ella havia de fer el mateix amb el 32. El que volia demostrar-li és que si una persona està sempre pensant en el mateix, al final ho acaba veient en tots els situats.
Però en realitat, no és més la presència d'aquest nombre en la seva vida, com el pot ser qualsevol un altre.
El meu experiment no va funcionar.
Durant aquesta setmana ni m'acordava del número 11, però cada vegada que veia un 32 automàticament m'acordava d'ella.
Llavors pot ser que realment tingui raó, tanta que fins i tot jo també estic sent víctima dels seus pensaments?.
No, no puc rendir-me, no vull, i em nego a creure en la destinació.
M'agraden les casualitats, els fets fortuïts que succeeixen perquè sí i sense que tenen explicació.
Per què ens obstinem a voler definir-ho tot? Amb el ben que senti viure el moment i no pensar, només actuar.
Antigament es creia que el rei tenia origen diví. “La seva destinació és ser el rei perquè així ho mana Déu”, però ningú podia afirmar amb seguretat l'existència d'un Déu, ni tan sols avui dia ho estem, encara que ho vam crear.
A sí que acceptar que el 32 està aquí d'una forma especial és com afirmar que la nostra destinació està escrita, que algú ho ha posat aquí per alguna cosa, i que ens envia senyals perquè sapiguem que encara segueix en marxa, que no ha canviat i sobretot, que no anem a poder escapar.
Però això avui dia ja no tindria cap sentit… O sí?
Tinc una amiga que està obsessionada amb el número 32.
Ho veu pertot arreu. Si mira el rellotge són i 32, si obre un llibre és la pàgina 32, si surt al carrer i passa un autobús és el 32, les matrícules dels cotxes acaben en 32, parla amb algú que té 32 anys, falten 32 dia per anar-se a tal lloc, o 32 quilòmetres per arribar a tal un altre.
I així amb milions de coses. És com si el 32 estigués sempre amb ella.
Jo no crec que el 32 l'estigui perseguint, la qual cosa passa és que per algun motiu ella està *obcecada amb aquest nombre i ja no veu cap més.
Al llarg de la seva vida s'han creuat en el seu camí milers de nombres, però no els ha parat esment perquè ella només vol veure el 32.
Contínuament pinso en això i de vegades vull dir-li que no significa gens, simplement és un nombre com un altre qualsevol.
Encara que ella no sé perquè, creu que sempre estava present en la seva vida, i pot ser, però de la mateixa manera que poden estar l'1 el 35 o el 73.
Un dia, mentre donava voltes a l'assumpte, li vaig proposar fer un petit joc que se m'havia ocorregut: durant una setmana, jo anava a triar un nombre, que al final decidim que fos l'11, i havia d'apuntar en un paper quantes vegades m'havia trobat amb aquest nombre.
Ella havia de fer el mateix amb el 32. El que volia demostrar-li és que si una persona està sempre pensant en el mateix, al final ho acaba veient en tots els situats.
Però en realitat, no és més la presència d'aquest nombre en la seva vida, com el pot ser qualsevol un altre.
El meu experiment no va funcionar.
Durant aquesta setmana ni m'acordava del número 11, però cada vegada que veia un 32 automàticament m'acordava d'ella.
Llavors pot ser que realment tingui raó, tanta que fins i tot jo també estic sent víctima dels seus pensaments?.
No, no puc rendir-me, no vull, i em nego a creure en la destinació.
M'agraden les casualitats, els fets fortuïts que succeeixen perquè sí i sense que tenen explicació.
Per què ens obstinem a voler definir-ho tot? Amb el ben que senti viure el moment i no pensar, només actuar.
Antigament es creia que el rei tenia origen diví. “La seva destinació és ser el rei perquè així ho mana Déu”, però ningú podia afirmar amb seguretat l'existència d'un Déu, ni tan sols avui dia ho estem, encara que ho vam crear.
A sí que acceptar que el 32 està aquí d'una forma especial és com afirmar que la nostra destinació està escrita, que algú ho ha posat aquí per alguna cosa, i que ens envia senyals perquè sapiguem que encara segueix en marxa, que no ha canviat i sobretot, que no anem a poder escapar.
Però això avui dia ja no tindria cap sentit… O sí?
divendres 9 de març de 2012
això ens separa
això ens separa:
Aquell dia no estava tranquil·la.
El meu rellotge marcava les 21:13 para quan em vaig decidir a sortir del portal.
Vaig fer un cop d'ull ràpid al carrer i al lluny vaig veure un taxi verd que s'apropava.
Si ho agafava abans del semàfor, podia córrer el risc que es posés en vermell i em toqués esperar.
En canvi si ho agafava uns metres després, tot seria més ràpid. Però venia tan de pressa que no vaig tenir temps ni de pensar.
Vaig aixecar la meva mà i va parar, va parar fent que el taxi que venia darrere, el teu, hagués d'interrompre el seu rumb i esperar per continuar.
Jo, que ja havia engegat la meva imaginació pensant que el meu taxi s'havia parat, i a propòsit, just en el semàfor perquè es posés en vermell i així haver d'esperar.
i que com a conseqüència d'això un altre taxi s'havia parat, un taxi amb algú dins, algú que podia ser qualsevol persona però que per a mi sempre tenia el mateix nom.
Ràpidament vaig baixar la mirada i em vaig pujar en el meu taxi.
Una altra vegada em sorprenia pensant en tu.
Una vegada dins vaig decidir seguir imaginant que l'eres, vaig imaginar que m'havies vist i li demanaves al teu taxista que ens seguís.
Volies veure'm I curiosament la destinació també ho volia perquè continuàveu darrere en tot moment.
Però mai aconseguia veure't la cara.
D'altra banda també cabia la possibilitat que no ho anessis, segurament seria així.
Però aquesta nit, a diferència de totes les altres, necessitava enganyar-me.
Molta gent viu en una pel·lícula sense voler saber-ho, es creuen el que volen creure's però en realitat només són actors manejats per ells mateixos que romanen en l'anonimat perquè els fa por ser descoberts.
Es preparen concienzudamente cada paper i si corregeixen els seus defectes i treballen bé, poden arribar a trobar el paper de les seves vides, aquest que els faci per fi deixar de fingir per convertir-se en les persones que sempre han volgut ser.
Mai vaig arribar a saber qui anava dins d'aquest taxi.
Diversos carrers després vau deixar d'estar darrere per perdre-us per Madrid.
Pensar que tal vegada estem predestinados i que fins i tot el mateix univers vol que ens trobar-nos m'ajuda a oblidar el que realment sé.
I és que necessito un motiu molt més gran que tu, o que jo, per creure'm que per moltes vegades que t'equivoquis, vas a canviar.
Aquell dia no estava tranquil·la.
El meu rellotge marcava les 21:13 para quan em vaig decidir a sortir del portal.
Vaig fer un cop d'ull ràpid al carrer i al lluny vaig veure un taxi verd que s'apropava.
Si ho agafava abans del semàfor, podia córrer el risc que es posés en vermell i em toqués esperar.
En canvi si ho agafava uns metres després, tot seria més ràpid. Però venia tan de pressa que no vaig tenir temps ni de pensar.
Vaig aixecar la meva mà i va parar, va parar fent que el taxi que venia darrere, el teu, hagués d'interrompre el seu rumb i esperar per continuar.
Jo, que ja havia engegat la meva imaginació pensant que el meu taxi s'havia parat, i a propòsit, just en el semàfor perquè es posés en vermell i així haver d'esperar.
i que com a conseqüència d'això un altre taxi s'havia parat, un taxi amb algú dins, algú que podia ser qualsevol persona però que per a mi sempre tenia el mateix nom.
Ràpidament vaig baixar la mirada i em vaig pujar en el meu taxi.
Una altra vegada em sorprenia pensant en tu.
Una vegada dins vaig decidir seguir imaginant que l'eres, vaig imaginar que m'havies vist i li demanaves al teu taxista que ens seguís.
Volies veure'm I curiosament la destinació també ho volia perquè continuàveu darrere en tot moment.
Però mai aconseguia veure't la cara.
D'altra banda també cabia la possibilitat que no ho anessis, segurament seria així.
Però aquesta nit, a diferència de totes les altres, necessitava enganyar-me.
Molta gent viu en una pel·lícula sense voler saber-ho, es creuen el que volen creure's però en realitat només són actors manejats per ells mateixos que romanen en l'anonimat perquè els fa por ser descoberts.
Es preparen concienzudamente cada paper i si corregeixen els seus defectes i treballen bé, poden arribar a trobar el paper de les seves vides, aquest que els faci per fi deixar de fingir per convertir-se en les persones que sempre han volgut ser.
Mai vaig arribar a saber qui anava dins d'aquest taxi.
Diversos carrers després vau deixar d'estar darrere per perdre-us per Madrid.
Pensar que tal vegada estem predestinados i que fins i tot el mateix univers vol que ens trobar-nos m'ajuda a oblidar el que realment sé.
I és que necessito un motiu molt més gran que tu, o que jo, per creure'm que per moltes vegades que t'equivoquis, vas a canviar.
dilluns 13 de febrer de 2012
el meu 1er cigar
el meu 1er cigar:
Vivim en un petit poble on hi ha tot el que hi ha i no hi ha més.
Els meus pares ens van abandonar el dia que jo vaig néixer, a si que vaig haver de créixer bastant ràpid.
El meu amic josep diu que una nit el seu pare va dir que anava a comprar tabac i mai va tornar.
Des de llavors la seva mare es passa les nits en la finestra de la seva habitació esperant al fet que torni.
Al principi l'es asseia al seu costat perquè no se sentís tan sola, però a mesura que anaven passant els dies, les setmanes, i els mesos, va ser entenent que encara que la seva mare estigués a l'habitació del costat, la sentia més lluny que al seu pare, el qual ni tan sols estava a casa.
Pancho mai ha fet gens d'això.
En realitat mai parla d'ells, no tenim cap foto, i l'única cosa que sé és que no es van portar la casa perquè no els entrava en el cotxe, o això és el que diu sempre el meu germà.
Per la meva banda tot està bé, la gent s'estranya, però com es pot trobar a faltar alguna cosa que mai s'ha conegut?
El dolent dels llocs petits és que tothom es coneix i tot el que facis o el que no facis, va a ser comentat pels altres.
Encara que no els incumbeixi, encara que no sàpiguen ni la meitat, però és així.
És com una espècie de tòpic que perdurarà pels segles dels segles sense que ningú pugui fer res sobre aquest tema.
M'agrada asseure'm en els graons de la plaça i observar com la gent va d'aquí cap enllà.
Llavors, una sensació estranya recorre tot el meu cos deixant-me els pèls de gallina i l'ànim una mica enfonsat. Sempre és el mateix.
Crec que tinc por d'acabar en aquest poble quan sigui major.
No m'agrada pensar en el futur, però no puc evitar-ho.
Pancho diu que no existeix, que el millor és viure en el present perquè la vida dóna tantes voltes que els plans et canvien si més no t'ho esperes.
Llavors, para quin molestar-se a fer-los? Sé que només dues persones s'han marxat del poble, i també sé que cap dels dos ha tornat mai per aquí.
Al lluny vaig distingir la figura de Pancho, li vaig fer un gest amb la mà perquè s'apropés i es va asseure al meu costat.
Va treure un dels seus cigarrets de la butxaca i ho va encendre.
Des que tinc ús de raó no recordava al meu germà sense un cigarret a la mà, era com si s'haguessin convertit en una extensió més del seu cos.
Creïs que un dia d'aquests faràs com el pare de Tusso, t'aniràs a comprar tabac i ja no tornaràs més?li vaig dir.
El meu germà em va mirar i va obrir el seu paquet, Va treure una cigarreta i m'ho va oferir.
Jo ho vaig agafar amb por, ho vaig encendre i vaig començar a fumar.
Notava perfectament com el fum entrava per la meva boca i baixava per la gola.
Al principi tossia una mica, però a la tercera calada ja m'havia acostumat al seu sabor i fins i tot resultava agradable.
“T'agrada?”- va dir el meu germà-.
Ho vaig dubtar una mica però vaig respondre que si. Riem, doncs els dos sabíem que jo mentia, però per ventura a algú li agrada el seu primer cigarret?
Vivim en un petit poble on hi ha tot el que hi ha i no hi ha més.
Els meus pares ens van abandonar el dia que jo vaig néixer, a si que vaig haver de créixer bastant ràpid.
El meu amic josep diu que una nit el seu pare va dir que anava a comprar tabac i mai va tornar.
Des de llavors la seva mare es passa les nits en la finestra de la seva habitació esperant al fet que torni.
Al principi l'es asseia al seu costat perquè no se sentís tan sola, però a mesura que anaven passant els dies, les setmanes, i els mesos, va ser entenent que encara que la seva mare estigués a l'habitació del costat, la sentia més lluny que al seu pare, el qual ni tan sols estava a casa.
Pancho mai ha fet gens d'això.
En realitat mai parla d'ells, no tenim cap foto, i l'única cosa que sé és que no es van portar la casa perquè no els entrava en el cotxe, o això és el que diu sempre el meu germà.
Per la meva banda tot està bé, la gent s'estranya, però com es pot trobar a faltar alguna cosa que mai s'ha conegut?
El dolent dels llocs petits és que tothom es coneix i tot el que facis o el que no facis, va a ser comentat pels altres.
Encara que no els incumbeixi, encara que no sàpiguen ni la meitat, però és així.
És com una espècie de tòpic que perdurarà pels segles dels segles sense que ningú pugui fer res sobre aquest tema.
M'agrada asseure'm en els graons de la plaça i observar com la gent va d'aquí cap enllà.
Llavors, una sensació estranya recorre tot el meu cos deixant-me els pèls de gallina i l'ànim una mica enfonsat. Sempre és el mateix.
Crec que tinc por d'acabar en aquest poble quan sigui major.
No m'agrada pensar en el futur, però no puc evitar-ho.
Pancho diu que no existeix, que el millor és viure en el present perquè la vida dóna tantes voltes que els plans et canvien si més no t'ho esperes.
Llavors, para quin molestar-se a fer-los? Sé que només dues persones s'han marxat del poble, i també sé que cap dels dos ha tornat mai per aquí.
Al lluny vaig distingir la figura de Pancho, li vaig fer un gest amb la mà perquè s'apropés i es va asseure al meu costat.
Va treure un dels seus cigarrets de la butxaca i ho va encendre.
Des que tinc ús de raó no recordava al meu germà sense un cigarret a la mà, era com si s'haguessin convertit en una extensió més del seu cos.
Creïs que un dia d'aquests faràs com el pare de Tusso, t'aniràs a comprar tabac i ja no tornaràs més?li vaig dir.
El meu germà em va mirar i va obrir el seu paquet, Va treure una cigarreta i m'ho va oferir.
Jo ho vaig agafar amb por, ho vaig encendre i vaig començar a fumar.
Notava perfectament com el fum entrava per la meva boca i baixava per la gola.
Al principi tossia una mica, però a la tercera calada ja m'havia acostumat al seu sabor i fins i tot resultava agradable.
“T'agrada?”- va dir el meu germà-.
Ho vaig dubtar una mica però vaig respondre que si. Riem, doncs els dos sabíem que jo mentia, però per ventura a algú li agrada el seu primer cigarret?
divendres 13 de gener de 2012
en la meva terrassa
en la meva terrassa:
La petita casa estava situada a la vora del mar, amb només donar un salt estaria a la platja, però mai s'havia atrevit a baixar, es conformava amb observar com les ones anaven i venien sense parar.
Aquella tarda era una més, amb l'única diferència que no deixava de ploure.
Palmira es trobava en la terrassa de la seva casa, sostenia una tassa de te i simplement mirava la vida passar. Abans, aquella platja sempre estava plena de gent, era igual que anés dilluns, dimarts, dijous o diumenge, era rar no veure a algú.
Però des de fa algun temps i des que havia començat a ploure, semblava que tothom s'havia oblidat d'aquell lloc.
A Palmira no li agradava molt la companyia, preferia estar sola, se sentia millor.
Portava anys desitjant que ocorregués alguna cosa perquè aquella platja es convertís en el lloc tranquil i silenciós on ella sempre havia volgut estar.
I semblava que ara ho havia aconseguit.
Era estrany , pensava Palmira, desitges alguna cosa durant molt temps, i quan ho tens, ja no ho vols.
El problema era que portava tant temps estant sola i sense parlar amb ningú que ja no recordava com es feia, i tampoc li quedaven amics, ni família, no hi havia cap veí a la vista, i per descomptat, tampoc podia parlar amb desconeguts.
Ja ningú passava per allí. Mentre bevia l'últim xarrup de te, s'imaginava baixant per les escales a la platja. Constantment tenia el mateix pensament, però abans que els seus peus donessin l'últim pas, s'adonava que ja no li quedava te, i tornava a la realitat.
Tenia unes escales que portaven directament a la platja, i mai havia estat capaç de baixar-les.
L'absurda idea de baixar a parlar amb algú era alguna cosa que li obsessionava d'una manera que no arribava a entendre, més encara ara, doncs malgrat no haver-hi ningú, aquesta sensació seguia inundant els seus pensaments per molt que intentés evitar-ho.
I és que a Palmira mai se li van donar bé les paraules.
Quan era petita l'única cosa que volia era créixer, fer-se major el més ràpidament possible, perquè pensava que així deixaria de sentir-se perduda, com si tot depengués del temps i de res més.
No era feliç, però tampoc una persona desgraciada; per a això hauria d'haver perdut alguna cosa, i mai havia tingut res seu.
Va tornar a la terrassa amb més te i al lluny va albirar a una persona.
Després de tant temps algú s'havia atrevit a passar per allí Significarà alguna cosa? Potser era un senyal.
De sobte va tenir un record.
Es trobava asseguda en la seva terrassa, mirant al mar.
No plovia. Feia un sol esplèndid.
La platja estava plena, tothom semblava estar distret, esperant a algú, tots tenien alguna cosa que fer o algun lloc on anar.
La gent reia, però ningú la mirava. Tots tenien pressa. Mentrestant, Palmira romania en la seva cadira esperant.
Esperar, esperar i esperar era l'única cosa que sabia fer.
Esperar al fet que li ocorregués alguna cosa.
Alguna cosa com aquesta persona immòbil que es trobava enfront d'ella mentre sostenia un paraigua sota la pluja. Si, segur.
Aquesta és el senyal va pensar.
La petita casa estava situada a la vora del mar, amb només donar un salt estaria a la platja, però mai s'havia atrevit a baixar, es conformava amb observar com les ones anaven i venien sense parar.
Aquella tarda era una més, amb l'única diferència que no deixava de ploure.
Palmira es trobava en la terrassa de la seva casa, sostenia una tassa de te i simplement mirava la vida passar. Abans, aquella platja sempre estava plena de gent, era igual que anés dilluns, dimarts, dijous o diumenge, era rar no veure a algú.
Però des de fa algun temps i des que havia començat a ploure, semblava que tothom s'havia oblidat d'aquell lloc.
A Palmira no li agradava molt la companyia, preferia estar sola, se sentia millor.
Portava anys desitjant que ocorregués alguna cosa perquè aquella platja es convertís en el lloc tranquil i silenciós on ella sempre havia volgut estar.
I semblava que ara ho havia aconseguit.
Era estrany , pensava Palmira, desitges alguna cosa durant molt temps, i quan ho tens, ja no ho vols.
El problema era que portava tant temps estant sola i sense parlar amb ningú que ja no recordava com es feia, i tampoc li quedaven amics, ni família, no hi havia cap veí a la vista, i per descomptat, tampoc podia parlar amb desconeguts.
Ja ningú passava per allí. Mentre bevia l'últim xarrup de te, s'imaginava baixant per les escales a la platja. Constantment tenia el mateix pensament, però abans que els seus peus donessin l'últim pas, s'adonava que ja no li quedava te, i tornava a la realitat.
Tenia unes escales que portaven directament a la platja, i mai havia estat capaç de baixar-les.
L'absurda idea de baixar a parlar amb algú era alguna cosa que li obsessionava d'una manera que no arribava a entendre, més encara ara, doncs malgrat no haver-hi ningú, aquesta sensació seguia inundant els seus pensaments per molt que intentés evitar-ho.
I és que a Palmira mai se li van donar bé les paraules.
Quan era petita l'única cosa que volia era créixer, fer-se major el més ràpidament possible, perquè pensava que així deixaria de sentir-se perduda, com si tot depengués del temps i de res més.
No era feliç, però tampoc una persona desgraciada; per a això hauria d'haver perdut alguna cosa, i mai havia tingut res seu.
Va tornar a la terrassa amb més te i al lluny va albirar a una persona.
Després de tant temps algú s'havia atrevit a passar per allí Significarà alguna cosa? Potser era un senyal.
De sobte va tenir un record.
Es trobava asseguda en la seva terrassa, mirant al mar.
No plovia. Feia un sol esplèndid.
La platja estava plena, tothom semblava estar distret, esperant a algú, tots tenien alguna cosa que fer o algun lloc on anar.
La gent reia, però ningú la mirava. Tots tenien pressa. Mentrestant, Palmira romania en la seva cadira esperant.
Esperar, esperar i esperar era l'única cosa que sabia fer.
Esperar al fet que li ocorregués alguna cosa.
Alguna cosa com aquesta persona immòbil que es trobava enfront d'ella mentre sostenia un paraigua sota la pluja. Si, segur.
Aquesta és el senyal va pensar.
divendres 30 de desembre de 2011
depèn tot de qui ho expliqui
Dues dones conversant:
- ¿Com et va anar ahir?
- ¡Una catàstrofe!
el meu marit va arribar a casa de la feina, va sopar en tres minuts, després vam tenir relacions sexuals en quatre minuts i als dos minuts, ja estava dormit!
I el teu dia,
Com va ser?
- Ha estat fantàstic!
El meu marit va arribar a casa i em va portar a sopar,
després caminem sota les estrelles durant una hora fins que vam arribar a casa. Després d'una hora de joc amorós a la llum de les espelmes,
vam tenir relacions sexuals durant una hora i parlem després més d'una hora!
Els dos marits corresponents opinen:
- ¿Què tal ahir?
- ¡¡Collonut!
Vaig arribar a casa i el sopar era a taula, sopem, fem un pols i em vaig adormir com una pedra!
I tu?
- Un desastre!
Vaig arribar a casa cansadíssim, no hi havia llum,
vaig haver de portar la meva dona a sopar fora,
el menjar era unes escombraries i caríssima,
tan cara que no vaig tenir diners per pagar el taxi de tornada.
Vam anar caminant fins a casa, quan vam arribar, encara no hi havia electricitat i encendre les espelmes.
Estava tan estressat que vaig necessitar una hora per tenir una erecció i una altra per arribar a l'orgasme.
Amb tot això em va revelar i vaig haver de suportar a la meva dona parlant durant una altra hora ...
- ¿Com et va anar ahir?
- ¡Una catàstrofe!
el meu marit va arribar a casa de la feina, va sopar en tres minuts, després vam tenir relacions sexuals en quatre minuts i als dos minuts, ja estava dormit!
I el teu dia,
Com va ser?
- Ha estat fantàstic!
El meu marit va arribar a casa i em va portar a sopar,
després caminem sota les estrelles durant una hora fins que vam arribar a casa. Després d'una hora de joc amorós a la llum de les espelmes,
vam tenir relacions sexuals durant una hora i parlem després més d'una hora!
Els dos marits corresponents opinen:
- ¿Què tal ahir?
- ¡¡Collonut!
Vaig arribar a casa i el sopar era a taula, sopem, fem un pols i em vaig adormir com una pedra!
I tu?
- Un desastre!
Vaig arribar a casa cansadíssim, no hi havia llum,
vaig haver de portar la meva dona a sopar fora,
el menjar era unes escombraries i caríssima,
tan cara que no vaig tenir diners per pagar el taxi de tornada.
Vam anar caminant fins a casa, quan vam arribar, encara no hi havia electricitat i encendre les espelmes.
Estava tan estressat que vaig necessitar una hora per tenir una erecció i una altra per arribar a l'orgasme.
Amb tot això em va revelar i vaig haver de suportar a la meva dona parlant durant una altra hora ...
dijous 15 de desembre de 2011
PRIMER DIA D'ESCOLA
15 DE SETEMBRE 2020, PRIMER DIA D'ESCOLA A Catalunya.
La professora, passa llista:
"Mustafà El-Ekhseri ¨"
"Present"
"Achmed El-Cabul"
"Present"
"Kadir Sel-Ohlmi"
"Present"
"Mohammed Endahrha"
"Present"
"Al Ber tomar Tindi-Ez"
ningú contesta
"Al Ber tomar Tindi-Ez"
ningú contesta
Professora: "Per última vegada: Al Ber tomar Tindi-Ez"
De sobte s'aixeca un noi i diu: "He de ser jo professora, però es
pronuncia: Alberto Martin diez "
La professora, passa llista:
"Mustafà El-Ekhseri ¨"
"Present"
"Achmed El-Cabul"
"Present"
"Kadir Sel-Ohlmi"
"Present"
"Mohammed Endahrha"
"Present"
"Al Ber tomar Tindi-Ez"
ningú contesta
"Al Ber tomar Tindi-Ez"
ningú contesta
Professora: "Per última vegada: Al Ber tomar Tindi-Ez"
De sobte s'aixeca un noi i diu: "He de ser jo professora, però es
pronuncia: Alberto Martin diez "
Subscriure's a:
Missatges (Atom)