Ser mare per Isabel Allèn

Ser mare per Isabel Allèn
Isabel Allèn és una de les meves escriptores favorites i *consiguio captivar-me amb "La casa dels esperits".
Ara volia compartir amb vosaltres la seva visió del que és ser mare, em sembla molt encertada i m'encantaria que el meu fill pensés el mateix del meu quan sigui adult,
que sigui conscient de tot el que faig i segurament faré per ell i que ho faig sense esperar gens, només perquè ho vull moltíssim, és sens dubte el millor que m'ha passat.
És preciós que tot el que sentis per la teva mare sigui afecte, amor, tendresa...

Per culpa de l'atzar o d'un *desliz, qualsevol dona pot convertir-se en Mare.
La naturalesa l'ha dotat a mansalva del 'instint maternal' amb la finalitat de preservar l'espècie. Si no fos per això, la qual cosa ella faria en veure a aquesta criatura minúscula i llorona seria llançar-la.
Però gràcies al 'instint maternal' la mira embadalida, la troba preciosa i es disposa a cuidar-la gratis fins que compleixi almenys 21 nassos i rentar bolquers, que acabar els estudis, triomfar en una carrera o mantenir-se prima.
És exercir la vocació sense descans, sempre amb la *cantaleta que es rentin les dents, es fiquin al llit primerenc, treguin bones notes, no fumin, i que prenguin llet.
És preocupar-se de les vacunes, la neteja de les orelles, els estudis, les paraulotes, els nuvis i les núvies, sense ofendre's quan la manen a callar o li tiren la porta en els nassos, perquè no estan en res...
És quedar-se desvetllada esperant que torni la filla de la festa i, quan arriba, fer-se la dormida per no fastiguejar.
És tremolar quan el fill aprèn a manejar, camina amb moto, s'afaita, s'enamora, presenta exàmens o li treuen les amígdales.
És plorar quan veu als fills contents i estrènyer les dents i somriure quan els veu sofrint.
És servir de mainadera, mestra, chofer, cuinera, bugadera, metge, policia, confessor i mecànic, sense cobrar sou algun.
És lliurar el seu amor i el seu temps sense esperar que l'hi agraeixin.
És a dir, que 'són coses de l'edat' quan la manen a volar.
Mare és algú que ens vol i ens cuida tots els dies de la seva vida.
El pitjor defecte que tenen les mares és que es moren abans que un abast a retribuir-los part del que han fet.
Ho deixen a un desvalgut, culpable i irremissiblement orfe.
Per sort hi ha una sola...
Perquè ningú aguantaria el dolor de perdre-la dues vegades...

Isabel Allèn

la ganyota

la ganyota.
Era la segona vegada aquest mes que els veïns em cridaven, alarmats pels crits, i em demanaven que fora a posar una mica de calma.
Em vaig pujar a l'acte i viatge el més ràpid que vaig poder sense imaginar que m'anava a trobar en semblant situació, no tan aviat almenys.
Rocío em va obrir la porta i tot semblava normal però era obvi que no m'esperava.
La meva alegria va durar poc; a la seva mà dreta sostenia el ganivet que *chorreaba encara aquest líquid vermell i espès que defineix la nostra existència.
Hi havia massa silenci, vaig mirar al voltant però no vaig veure més que gotes de sang en el pis.
Em vaig poder percatar que es recolzava amb dificultat i que els seus passos eren maldestres.
- Perquè camines així? - li vaig preguntar
- És que ahir vaig arribar tard - va contestar, dibuixada en la seva boca una ganyota burleta, estàtica, que em va semblar gairebé orgullosa.
En el braç esquerre tenia també diversos moretones.
Em vaig asseure en una butaca sense dir ni una paraula mentre em mirava amb aquests ulls freds i distants que em travessaven, sense fer focus en la meva persona.
Crec que el que més em va cridar l'atenció va ser que no tremolés i vaig tractar d'imaginar-me com estaria jo en el seu lloc.
No ens vam dir gens, no vaig preguntar més gens, no sé si per por d'escoltar la resposta o perquè realment no era capaç d'obrir la boca.
Hagués desitjat que passés més temps abans que arribés la policia.
Van entrar sense copejar doncs la porta havia quedat oberta i la casa es va omplir de soroll.
De seguida van emprendre amb una sèrie de preguntes que vaig poder respondre només parcialment doncs era poc el que sabia i menys el que volia saber.
Rocío seguia amb aquest gest estrany esbossat en el seu rostre i em van fer venir ganes de bufetejar-la perquè reaccionés però jo estava més petrificada que ella.
Els agents van recórrer la casa, van prendre mostres i, amb prou feines, li van llevar el ganivet de la mà.
A ella la hi van portar emmanillada i a mi a les empentes.
Record que quan ens estaven ficant dins de la camioneta que ens portaria a la comissaria em va dir mentre em guiñaba un ull,
“Déu ha mort.
Jo li vaig matar.”
A la nit, després de diversos interrogatoris i hores d'espera, em van deixar anar i em vaig anar a casa.
No vaig poder pegar un ull en tota la nit, les imagenes del que no havia vist em perseguien.
És estrany la claredat amb que un pot veure coses que mai va veure.
Estava plena de preguntes de quines hagués passat si hagués arribat abans o si Rocío hagués acceptat el lloc que li van proposar a Caracas l'any anterior.
Era inútil plantejar-se ara tot això però també inevitable.
D'alguna manera em sentia culpable.
Jo podria haver-li dit a Rocío el que sabia, perquè la meva mare s'havia anat, però ella sempre es va preocupar tant per mi que no em vaig animar.
Vaig voler creure que entre ells seria diferent, que amb el temps les coses podien canviar, que la gent aprèn.
Després d'això va estar internada durant un any en un hospital siquiátrico, incapáz de respondre per si mateixa i les meves visites, que al principi eren gairebé diàries, es van ser espaiant.
No vaig ser capáz de veure en el seu rostre aquesta ganyota indeleble, insuportable, inacabable,
que em feia reviure una vegada i una altra el mateix instant en el qual em va obrir la porta sostenint el ganivet tacat amb la sang del que havia estat el meu pare.

res que dir, gens que callar

res que dir, gens que callar


Quan era petita pensava que la veu es gastava, que arribaria un moment en el qual de tant parlar em quedaria muda, perquè la veu dura un temps, i jo estava malgastant-la amb paraules sense sentit que no deien gens important.
A sí que durant uns dies vaig decidir parlar poc, gairebé res.
Havia de pensar bé cada paraula i cada frase, no volia quedar-me sense veu abans de dir tot el que havia de dir.
I… la inspiració no arribava. Pensava molt, si, però tot es quedava dins del meu cap perquè no trobava les paraules adequades per expressar-ho.
Aproximadament vaig trigar una setmana a adonar-me que allò no tenia cap sentit, perquè la gent, en general, sol parlar molt i dir poc.
A sí que jo, cansada de tant silenci, vaig decidir tornar a malgastar les meves paraules aquesta vegada, sense por de perdre-les.
El que té de bo tot això és que vaig aprendre una cosa: a escoltar, i això pel que sembla sí era important.
Però per aquell llavors jo, que només era una nena, pensava que la vida era molt més que tot això i que només hauria d'esperar a créixer i fer-me major per trobar les respostes de totes les preguntes que em feia i que mai havia sabut respondre.
A sí que durant molt temps, vaig decidir no preocupar-me per res i esperar al fet que les coses ocorreguessin per si soles, al fet que les paraules, les de debò, sortissin per la meva boca com si res.
Però el temps va passar, va passar i va passar tant que em vaig fer major, tan major que ja era tarda per fer tot el que havia de fer i dir tot el que havia de dir.
I ara em trobo asseguda en aquest sofà, intentant respondre les mateixes preguntes que es feia aquella nena fa avui ja tants anys.
El temps ha passat tan de pressa que no m'he donat ni compte, vagi.
I ha de ser avui, justament avui, quan m'adono que aquesta vida no es pot rebobinar.

en la meva terrassa

en la meva terrassa:
La petita casa estava situada a la vora del mar, amb només donar un salt estaria a la platja, però mai s'havia atrevit a baixar, es conformava amb observar com les ones anaven i venien sense parar.
Aquella tarda era una més, amb l'única diferència que no deixava de ploure.
Palmira es trobava en la terrassa de la seva casa, sostenia una tassa de te i simplement mirava la vida passar. Abans, aquella platja sempre estava plena de gent, era igual que anés dilluns, dimarts, dijous o diumenge, era rar no veure a algú.
Però des de fa algun temps i des que havia començat a ploure, semblava que tothom s'havia oblidat d'aquell lloc.
A Palmira no li agradava molt la companyia, preferia estar sola, se sentia millor.
Portava anys desitjant que ocorregués alguna cosa perquè aquella platja es convertís en el lloc tranquil i silenciós on ella sempre havia volgut estar.
I semblava que ara ho havia aconseguit.
Era estrany , pensava Palmira, desitges alguna cosa durant molt temps, i quan ho tens, ja no ho vols.
El problema era que portava tant temps estant sola i sense parlar amb ningú que ja no recordava com es feia, i tampoc li quedaven amics, ni família, no hi havia cap veí a la vista, i per descomptat, tampoc podia parlar amb desconeguts.
Ja ningú passava per allí. Mentre bevia l'últim xarrup de te, s'imaginava baixant per les escales a la platja. Constantment tenia el mateix pensament, però abans que els seus peus donessin l'últim pas, s'adonava que ja no li quedava te, i tornava a la realitat.
Tenia unes escales que portaven directament a la platja, i mai havia estat capaç de baixar-les.
L'absurda idea de baixar a parlar amb algú era alguna cosa que li obsessionava d'una manera que no arribava a entendre, més encara ara, doncs malgrat no haver-hi ningú, aquesta sensació seguia inundant els seus pensaments per molt que intentés evitar-ho.
I és que a Palmira mai se li van donar bé les paraules.
Quan era petita l'única cosa que volia era créixer, fer-se major el més ràpidament possible, perquè pensava que així deixaria de sentir-se perduda, com si tot depengués del temps i de res més.
No era feliç, però tampoc una persona desgraciada; per a això hauria d'haver perdut alguna cosa, i mai havia tingut res seu.
Va tornar a la terrassa amb més te i al lluny va albirar a una persona.
Després de tant temps algú s'havia atrevit a passar per allí Significarà alguna cosa? Potser era un senyal.
De sobte va tenir un record.
Es trobava asseguda en la seva terrassa, mirant al mar.
No plovia. Feia un sol esplèndid.
La platja estava plena, tothom semblava estar distret, esperant a algú, tots tenien alguna cosa que fer o algun lloc on anar.
La gent reia, però ningú la mirava. Tots tenien pressa. Mentrestant, Palmira romania en la seva cadira esperant.
Esperar, esperar i esperar era l'única cosa que sabia fer.
Esperar al fet que li ocorregués alguna cosa.
Alguna cosa com aquesta persona immòbil que es trobava enfront d'ella mentre sostenia un paraigua sota la pluja. Si, segur.
Aquesta és el senyal va pensar.