res que dir, gens que callar
Quan era petita pensava que la
veu es gastava, que arribaria un moment en el qual de tant parlar em
quedaria muda, perquè la veu dura un temps, i jo estava malgastant-la
amb paraules sense sentit que no deien gens important.
A sí que durant uns dies vaig decidir parlar poc, gairebé res.
Havia de pensar bé cada paraula i cada frase, no volia quedar-me sense veu abans de dir tot el que havia de dir.
I…
la inspiració no arribava. Pensava molt, si, però tot es quedava dins
del meu cap perquè no trobava les paraules adequades per expressar-ho.
Aproximadament
vaig trigar una setmana a adonar-me que allò no tenia cap sentit,
perquè la gent, en general, sol parlar molt i dir poc.
A sí que jo,
cansada de tant silenci, vaig decidir tornar a malgastar les meves
paraules aquesta vegada, sense por de perdre-les.
El que té de bo tot això és que vaig aprendre una cosa: a escoltar, i això pel que sembla sí era important.
Però
per aquell llavors jo, que només era una nena, pensava que la vida era
molt més que tot això i que només hauria d'esperar a créixer i fer-me
major per trobar les respostes de totes les preguntes que em feia i que
mai havia sabut respondre.
A sí que durant molt temps, vaig decidir
no preocupar-me per res i esperar al fet que les coses ocorreguessin per
si soles, al fet que les paraules, les de debò, sortissin per la meva
boca com si res.
Però el temps va passar, va passar i va passar tant
que em vaig fer major, tan major que ja era tarda per fer tot el que
havia de fer i dir tot el que havia de dir.
I ara em trobo asseguda
en aquest sofà, intentant respondre les mateixes preguntes que es feia
aquella nena fa avui ja tants anys.
El temps ha passat tan de pressa que no m'he donat ni compte, vagi.
I ha de ser avui, justament avui, quan m'adono que aquesta vida no es pot rebobinar.
