Diable vermell
Tornava jo de treballar i estava per asseure'm a prendre alguna cosa fresc quan van copejar a la meva porta.
Tres cops secs em van sobresaltar.
Els nois estaven a la cambra armant un puzle, per fi una mica de tranquil·litat i jo ja em veia gaudint d'una mica de silenci.
Em
vaig apropar a la porta i vaig mirar per l'escletxa, que la meva
desconfiança no em permet a obrir la porta ni a la meva pròpia ombra.
Però no era la meva ombra la que estava de l'altre costat sinó una figura masculina d'aspecte temptador vestida de vermell.
Vaig preguntar qui era i la resposta em va sobresaltar encara més que els tres cops secs anteriors dels seus artells.
“Vinc de part del diable”, em va dir, “porto un missatge important”.
El
meu primer impuls va ser agarrar als nens i tirar-me per la finestra
del primer pis però la curiositat va matar al gat i jo sóc gat.
Així que vaig obrir la porta i ell va passar.
Em va mirar amb els ulls grocs i em va preguntar si podia passar.
Va passar.
- Necessito informar-li que per falta de pressupost l'infern està en fallida i ja no tindrà lloc en el mateix.
- Com que l'infern? Si jo no li fet malament a ningú, vaig preguntar *sorprendidísima.
-
Això és el que vostè creu. A nosaltres ens ha arribat informació
fidedigna que ha actuat en forma desconsiderada en nombroses ocasions.
- A veure si m'explica perquè no li entenc.
-
Dir la veritat no sempre és ben rebut i a més se li acusa de holgazana, inconformista, feminista, esquerrana i altres llistas que en
aquest moment no record. La llista és llarga.
- Encara sort que no sóc negra homosexual perquè en cas contrari directament em manaven a la merda en lloc de l'infern.
Almenys
en algun lloc estaven disposats a donar-me acullo una vegada morta,
vaig respondre enutjada i confirmant que les acusacions cap a la meva
persona eren certes.
- Sí, però vostè sap com són aquestes coses.
Amb els diners del clergat es manté el Paradís i alguna cosa queda per al Purgatori.
Nosaltres
vivim de donacions i aquest any amb el malament que està la mala
situació mundial a nivell econòmic no hem tingut més remei que
declarar-nos en fallida.
(Almenys era sincer. Això m'agradava)
- Suposo que tindran algun pla alternatiu per a aquests casos…, vaig consultar.
- La veritat és que no. Per això estic anant casa per casa per veure si poden ajudar amb alguna aportació,
una còmoda mensualitat que ens permeti donar-li refugi a tanta gent que està en la mateixa situació.
- I el diable no té contactes per algun costat en el Paradís?
- Ja ha copejat totes les portes possibles sense resultat. Aquesta és la nostra última opció.
- Doncs lamento decebre-ho però aquest any és impossible. Al meu marit ho van acomiadar i amb prou feines arribem a fi de mes.
- Bé miri, jo li deixo el meu nombre de cel·lular. Qualsevol cosa vostè em crida.
De
tota manera des de ja li dic que com vostè m'ha caigut molt bé vaig a
veure què puc fer per aconseguir-li un lloc en el purgatori,
que al paradís no entra segur. Allí van *nomás els que tenen tascó amb algun àngel o com a màxim arcàngels.
Jo la poso al tant amb prou feines sàpiga alguna cosa. O en llista d'espera.
Vostè no es preocupi que jo em faig càrrec i les despeses corren pel meu compte.
- No sap quant l'hi agraeixo. Tots tenim dret a una llar no?
- Ja ho creo. Cuidi's.
Quan es va ser vaig veure que la meva nena mirava des del passadís l'escena amb ulls espantats.
- Mamà, qui era aquest home?
- Un amic de mamà, li vaig respondre segura de la meva resposta.
- Però té cara de dolent!
- Ai, el meu amor, no et deixis porta per les aparences. Les aparences enganyen.
