la ganyota.
Era la segona vegada aquest mes que els veïns em
cridaven, alarmats pels crits, i em demanaven que fora a posar una mica
de calma.
Em vaig pujar a l'acte i viatge el més ràpid que vaig
poder sense imaginar que m'anava a trobar en semblant situació, no tan
aviat almenys.
Rocío em va obrir la porta i tot semblava normal però era obvi que no m'esperava.
La
meva alegria va durar poc; a la seva mà dreta sostenia el ganivet que
*chorreaba encara aquest líquid vermell i espès que defineix la nostra
existència.
Hi havia massa silenci, vaig mirar al voltant però no vaig veure més que gotes de sang en el pis.
Em vaig poder percatar que es recolzava amb dificultat i que els seus passos eren maldestres.
- Perquè camines així? - li vaig preguntar
-
És que ahir vaig arribar tard - va contestar, dibuixada en la seva boca
una ganyota burleta, estàtica, que em va semblar gairebé orgullosa.
En el braç esquerre tenia també diversos moretones.
Em
vaig asseure en una butaca sense dir ni una paraula mentre em mirava
amb aquests ulls freds i distants que em travessaven, sense fer focus en
la meva persona.
Crec que el que més em va cridar l'atenció va ser que no tremolés i vaig tractar d'imaginar-me com estaria jo en el seu lloc.
No
ens vam dir gens, no vaig preguntar més gens, no sé si per por
d'escoltar la resposta o perquè realment no era capaç d'obrir la boca.
Hagués desitjat que passés més temps abans que arribés la policia.
Van entrar sense copejar doncs la porta havia quedat oberta i la casa es va omplir de soroll.
De
seguida van emprendre amb una sèrie de preguntes que vaig poder
respondre només parcialment doncs era poc el que sabia i menys el que
volia saber.
Rocío seguia amb aquest gest estrany esbossat en el seu
rostre i em van fer venir ganes de bufetejar-la perquè reaccionés però
jo estava més petrificada que ella.
Els agents van recórrer la casa, van prendre mostres i, amb prou feines, li van llevar el ganivet de la mà.
A ella la hi van portar emmanillada i a mi a les empentes.
Record que quan ens estaven ficant dins de la camioneta que ens portaria a la comissaria em va dir mentre em guiñaba un ull,
“Déu ha mort.
Jo li vaig matar.”
A la nit, després de diversos interrogatoris i hores d'espera, em van deixar anar i em vaig anar a casa.
No vaig poder pegar un ull en tota la nit, les imagenes del que no havia vist em perseguien.
És estrany la claredat amb que un pot veure coses que mai va veure.
Estava
plena de preguntes de quines hagués passat si hagués arribat abans o si
Rocío hagués acceptat el lloc que li van proposar a Caracas l'any
anterior.
Era inútil plantejar-se ara tot això però també inevitable.
D'alguna manera em sentia culpable.
Jo
podria haver-li dit a Rocío el que sabia, perquè la meva mare s'havia
anat, però ella sempre es va preocupar tant per mi que no em vaig
animar.
Vaig voler creure que entre ells seria diferent, que amb el temps les coses podien canviar, que la gent aprèn.
Després
d'això va estar internada durant un any en un hospital siquiátrico, incapáz de respondre per si mateixa i les meves visites, que al
principi eren gairebé diàries, es van ser espaiant.
No vaig ser capáz de veure en el seu rostre aquesta ganyota indeleble, insuportable, inacabable,
que
em feia reviure una vegada i una altra el mateix instant en el qual em
va obrir la porta sostenint el ganivet tacat amb la sang del que havia
estat el meu pare.
